4 ESO: Cultura científica

1. El mètode científic.
2. Soc científic!!
  2.1. Científics...?
  2.2. Qui són?
  2.3. Coneixement caducat
3. Ciència i pseudociència.
  3.1. Fonts d'informació científica
  3.2. Articles científics divulgatius.
  3.3. L'horòscop. Astronomia vs astrologia.
  3.4. Homeopatía. Ciència o engany.
4. Univers.
  4.1. Estudi de l'Univers al llarg de la història.
  4.2. L'observació astronòmica.
  4.3. Teories sobre l'origen i l'evolució de l'Univers.  Teoria del Big bang.
  4.4. Estructura de l'Univers.
  4.5. Galàxies.
  4.6. Estrelles: característiques, origen i evolució.
  4.7. Exploració espacial. Satèl·lits artificials.
  4.8. Detecció de la radiació de fons de microones.
  4.9. Nocturllavi o rellotge solar nocturn.
5. Sistema solar
  5.1. El Sol.
  5.2. Quina hora és? Rellotge de Sol.
  5.3. El Sistema Solar.
  5.4. La Lluna.
  5.5. Simulador de fases lunars.
  5.6. Apollo 13.
  5.7. Marte.
  5.8. Estació espacial internacional.
  5.9. Exoplanetes.
  5.10. SETI. 
6. Salut i qualitat de vida.
  6.1. Concepte de salut.
  6.2. Les malalties.
  6.3. Infecció i contagi.
  6.4. Diagnòstic de malalties.
  6.5. Prevenció.
  6.6. Tractament.
  6.7. Coneix't.
  6.8. L'oli de la vida.
  6.9. Contagi
7. Ets el que menges.
  7.1 La piràmide dels aliments.
  7.2. Beguda isotònica.
  7.3. Frescura dels ous.
  7.4. Iogurts cassolans.
  7.5. Pa de veritat.
  7.6. Sobredosi de sucre.
  7.7. Oli de palma.
8. Nous materials
  8.1. Elements de sempre per a nous materials.
  8.2. El coltan mou el món.
  8.3. El grafè.

1. El mètode científic.

Ciència: (Llatí)- scire, “saber”
Mètode: (Grec) - methodos, “camí”
Investigar: (Llatí) – in , “en o cap a” i – vestigium, “pista o empremta”

1.1. Posem en pràctica el mètode científic.

Ets el propietari/a d'un restaurant i en els darrers dies han vingut diferents representants de productes de neteja. Et trobes en què hi ha una gran diversitat de baietes amb preus molt diferents. Quina et convé més? Necessitis que netegin i que absorbeixin aigua, però es fan malbé molt ràpid per tant el preu també és important.
- Defineix el problema...
- Dades: quantes baites tens, quin és el preu de cada una,...
- Fes una hipòtesi de quina creus que et convé més.
- Dissenya un experiment que intenti demostrar si la teva hipòtesi és certa o no. Necessitaràs saber coses com la massa de la baieta en sec, de la baieta humida, el volum d'aigua absorbit, un cronòmetre,...
- Posa en pràctica el teu experiment i obté uns resultats.
- Amb aquests resultats obtinguts elabora unes conclusions pel problema i la hipòtesi que has plantejat.

2. Soc científic!!

2.1. Científics...?

Objectius

Contingut

Resultats

Conclusions

2.2. Qui són?

Introducció

Objectius

Material

Resultats

Introducció

Objectius

Material

Mètode

Resultats

Conclusions

3. Ciència i pseudociència.

3.1. Fonts d'informació científica.

Introducció

Objectius

Material

Contingut teòric

Mètode

Resultats

3.2. Articles científics divulgatius.

Objectius

Mètode

3.3. L'horòscop. Astronomia vs astrologia.

Introducció

Objectius

Observació

Hipòtesi

Experiment

3.4. Homeopatía. Ciència o engany?

Introducció

Els homeòpates afirmen que Hipòcrates, al voltant de l'any 400 AC, "potser va originar l'homeopatia" quan es va prescriure a ell mateix una petita dosi d'arrel de mandràgora —que en dosis grans produeix mania— per tractar la pròpia mania.
Al segle XVIII Samuel Hahnemann (1755-1843) va donar el nom a l'homeopatia i en van ampliar els seus principis. En aquell temps, la medicina convencional utilitzava mètodes com les sagnies i purgues i administrava mescles complexes, com la melassa de Venècia, feta a partir de 64 substàncies que incloïen l'opi, la mirra i la carn d'escurçó.

L'homeopatia és basa en dues lleis:
- Llei de la similitud
La teoria de l'homeopatia sosté que els mateixos símptomes que provoca una substància tòxica en una persona sana poden ser curats per un remei preparat amb la mateixa substància tòxica, seguint el principi enunciat com a similia similibus curantur ("allò similar es cura amb allò similar"). A aquest axioma, no demostrat científicament, se l'anomena principi de similitud.
El concepte homeopàtic de malaltia difereix del de la medicina: considera que l'arrel del mal és espiritual en comptes de física, i que el malestar es manifesta primer amb símptomes emocionals (com ansietat i aversions), passant a ser, si no es tracten a temps, símptomes mentals, conductuals i, finalment, físics.
- Llei de l'infinitesimilitat:
La potència dels seus remeis depèn del nombre de dilucions: com més diluïts estiguin, més potents són.

Preparació
En la producció de remeis per a malalties, els homeòpates utilitzen un procés anomenat dinamització o potenciació, mitjançant el qual una substància es dilueix amb alcohol o aigua destil·lada i després s'agita vigorosament fent 10 cops durs contra un cos elàstic en un procés que homeòpates anomenen sucussió. Hahnemann defensava l'ús de substàncies que produeixen símptomes similars als de la malaltia que s'està tractant, però va observar que les dosis sense diluir intensifiquen els símptomes i agreugen la condició del pacient, i causen de vegades reaccions tòxiques perilloses. Per tant, va especificar que les substàncies es diluïssin, per la seva creença que la sucussió activava "l'energia vital" de la substància diluïda i la feia més forta.
Segons l'homeopatia, la potència dels seus remeis depèn del nombre de dilucions: com més diluïts estiguin, més potents són. Això contrasta amb la medicina convencional i la bioquímica, que estableixen que com més ingredient actiu sigui present en un medicament major serà l'efecte fisiològic (ja sigui positiu o negatiu). Diluir substàncies tal com ho fa l'homeopatia no hauria d'incrementar o disminuir els efectes que la substància en qüestió té, sinó que, de fet, elimina per complet l'agent suposadament sanador.
Hahnemann va crear el centesimal o escala C, on la substància es dilueix en un factor de 100 en cada fase. Hahnemann va promoure aquesta escala centesimal durant la major part de la seva vida. Una dilució 2C requereix que una substància es dilueixi a una part en 100 d'aigua, i que seguidament una part d'aquesta solució diluïda es dilueixi de nou en un factor d'una part per 100 de dissolvent. Això fa que s'obtingui una dissolució d'una part de la substància original en 10.000 parts del dissolvent. Una dilució 6C repeteix aquest procés sis vegades, de manera que acaba amb la substància original diluïda per un factor de 1006=1012 (una part en un bilió o 1/1.000.000.000.000). El producte final és sovint tan diluït que és indistingible del dissolvent (que pot ser, per exemple, aigua pura, sucre o alcohol).

Objectius

- Preparar diferents productes farmacèutics i d'homeopatia que tenen el mateix principi actiu.

Contingut teòric

Natrum Muriaticum, un remei eficaç en moltes esferes.
Creat a partir de clorur de sodi (sal marina), és un medicament molt eficaç per al tractament d'un gran nombre de patologies.
Permet tractar el mal d'orella o la rinitis provocades per alèrgies. Les persones que pateixen nasofaringitis que es manifesta amb derrames o per sequedat de les mucoses trobaran remei utilitzat Natrum Mriaticum. L'asma i les sensacions de bola en la gola podran ser perfectamet tractades amb aquest remei...

Sinomarin. És una solució hipertònica de aigua de mar que conté una concentració major en sals minerals i oligoelements que les solucions fisiològiques . En concret 2,3% NaCl. Es prepara amb un 70% d'aigua de mar i la resta amb aigua destil·lada.
Està recomana pel tractament de rinitis i sinusitis. En les fosses nasals congestionades l'aigua de mar hipertònica va sortir l'aigua intracel·lular de les cèl·lules de les fosses nasals i fa reduir l'edema.

Metodologia

4. L'Univers

4.1. Estudi de l'Univers al llarg de la història.

La història de l'astronomia relata l'evolució d'aquesta ciència, considerada la més antiga de les ciències naturals. L'astronomia existeix des de l'antiguitat, amb els seus orígens en les pràctiques religioses, mitològiques, i cosmològiques, calèndriques i astrològiques de la prehistòria fins als viatges per l'espai i a la recerca dels límits de l'Univers.
- Les cultures primitives identificaven els objectes celestials amb els déus i els éssers espirituals. Relacionaven aquests objectes (i els seus moviments) amb fenòmens com ara la pluja, la sequera o les estacions.

- Els mesopotàmics van dividir l'esfera celeste en constel·lacions, i van anomenar constel·lacions zodiacals les 12 que marquen el moviment anual del Sol en el cel. Igualment va destacar l'astronomia egípcia.

- Els antics grecs van fer importants contribucions a l'astronomia, entre aquestes, la definició de magnitud. Creien en un model geocèntric i Ptolomeu va afirmar que la Terra era redona i en va calcular el radi. Aristòtil -en la seva Física- sostingué la infinitud del món, i el dividí en dos nivells, qualitativament diferents: el món celeste -incausat, de naturalesa etèria, movent-se circularment-, i el món sublunar -amb quatre elements que es mouen centrífugament, i centrípetament-.

- La concepció aristotèlica es prolongà durant l'edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com la divina providència, la creació o el miracle, entre d'altres.

- Durant el Renaixement, Nicolau Copèrnic va proposar el model heliocèntric del sistema solar, teoria que va ser divulgada i corregida més endavant per Galileo Galilei (Galileu) i Johannes Kepler. Galileu va afegir-hi la novetat de l'ús del telescopi per a millorar les seves observacions; Kepler va ser el primer que va descriure correctament els detalls del moviment dels planetes (Lleis de Kepler). Isaac Newton, amb la idea d'estendre als cossos celestes la gravetat terrestre (llei de la gravitació universal), va donar forma a la mecànica celeste, teoria que pretén explicar, definitivament, el moviment dels planetes. Newton també va desenvolupar el telescopi reflector.

- Edat contemporània. Es va descobrir que les estrelles eren objectes molt llunyans. Amb l'adveniment de l'espectroscopi, es va demostrar que eren semblants al nostre Sol, però amb una àmplia gamma de temperatures, masses i grandàries. L'existència de la nostra galàxia, la Via Làctia, com a grup separat d'estrelles, no es va demostrar fins al segle XX, juntament amb l'existència de galàxies externes, i poc després, l'expansió de l'univers, observada en l'efecte del corriment al roig. L'astronomia moderna també ha descobert una varietat d'objectes exòtics com els quàsars, púlsars, radiogalàxies, forats negres, estrelles de neutrons, i ha utilitzat aquestes observacions per a desenvolupar teories físiques que descriuen aquests objectes. La cosmologia va fer grans avanços durant el segle XX, amb el model del Big Bang, fortament secundat per l'evidència proporcionada per l'astronomia i la física, com la radiació de fons de microones, la llei de Hubble i l'abundància cosmològica dels elements químics.  Científics com Einstein, Hubble, Penzias i Wilson o Hawking han fet grans aportacions en el camí per descobrir l'origen i evolució de l'Univers.

4.2. L'observació astronòmica.

1. L'origen: a mesura que retrocedim en el temps, augmenta la temperatura i la densitat de l'Uinvers. En els primers moments, les partícules elementals tenien tanta energia que s'agitaven fortament, incapaços de construir estruturs estables.
2. Inflació: l'Univers va crèixer molt depresa a partir d'un volum molt petit per poder projectar la seva uniformitat a gran escala.
3. Nucleosíntesi: amb l'expansió la temperatura de l'Univers va disminuir. Els quarks  van formar protons i neutrons.
4. Recombinació: va seguir baixant la temperatura i es van formar els àtoms. Els fotons es van poder escapar de l'atracció i van començar a recorrer l'Univers formant el que FCM (fons còsmic de microones).
5. "El lado oscuro de la energia": la força de gravetat hauria d'haver aturat l'expansió de l'Univers però fa 5.109 anys és va començar a accelerar. Els científics proposen l'existència d'una energia que es manifesta en forma de repulsió gravitatòria: l'energia fosca.

4.4. Estructura de l'Univers.

Tota la matèria observable de l’univers representa només el 4% de la totalitat de l’espai.
Satèl·lits, planetes, estrelles, nebuloses de gas i pols interestelar, galàxies, inclús nosaltres mateixos; tots estem englobats en aquest petit percentatge. Estem formats de matèria ordinària. La base de la nostra massa està constituïda per partícules subatòmiques (protons, neutrons, etc) i partícules elementals (quarks, electrons, etc).
Ja tenim cobert el 4% de la totalitat de l’univers però, què passa amb el 96% restant? La resposta la trobem en la foscor ja que, en un 23% l’univers està format de matèria fosca, mentre que el 73% restant l’ocupa l’energia fosca.
Què en sabem d’aquest tipus de matèria i d’energia?
Anem pas a pas. La matèria fosca s’anomena així perquè no emet ni reflecteix llum, no hi interactua. Aquest fet no és tant extrany, de fet el 90% de la matèria de l’univers no brilla per si mateixa. Les estrelles com el nostre Sol emeten fotons de llum, però els planetes del Sistema Solar no ho fan; si els podem veure és perquè reflecteixen al llum emesa pel Sol. Però si la matèria fosca no es pot veure, com podem saber que existeix? La resposta està en els efectes gravitatoris. Imagineu-vos que no poguéssim veure la Lluna, l’única manera de deduir-ne la seva presència seria observant els efectes que la seva gravetat produeix en el nostre planeta. Quelcom semblant és el que passa amb la matèria fosca, els seus efectes gravitatoris actuen sobre les galàxies, les estrelles, la llum, i influeixen en el seu comportament. En el cas de la llum, la matèria fosca fa que es corbi mentre l’atravessa. Els científics ho van observar gràcies a l’ús de les lents gravitatòries.
Les partícules de la matèria fosca encara no s’han detectat, però se sap que sense ella no s’haurien format les galàxies, ni les estrelles, ni el Sistema Solar, ni nosaltres. És com ciment per a la matèria ordinària, com una mena de xarxa còsmica. La seva força gravitatòria provocada per la seva inmensa massa fa de contrapés a la progressiva expansió de l’univers; una expansió provocada pel Big Bang i per una energia de la qual, encara avui, se’n sap ben poca cosa: l’energia fosca.
L’energia fosca representa el 73% de la total composició de l’univers. Des del Big Bang l’univers s’ha anat expandint i les galàxies s’han anat allunyant les unes de les altres. L’energia fosca produeix un efecte de repulsió més intens que l’atracció que produeix la gravetat de la massa de l’univers. Per tant, cada cop hi ha més espai entre galàxies. Aquestes però, no varien el seu tamany, només acceleren la seva repulsió a causa de l’energia fosca.
L’energia fosca és l’energia del buït, del no res. Es creu que tant ella com la matèria fosca es van crear amb el Big Bang. Els primers 9 mil milions d’anys després del Big Bang l’expansió de l’univers es va anar alentint pels efectes gravitatoris de la matèria fosca. Però fa 5 mil milions d’anys això va canviar. La matèria fosca es va anar dispersant i l’energia fosca va començar a expandir els espais buïts de l’univers cada vegada a més velocitat. I aquesta expansió en augment no cesa.

El 4% de l'Univers que forma la matèria ordinària no està distribuïda de manera aleatòria.

Els supercúmuls són agrupacions de cúmuls, el nostre és el Supercúmul de Verge.
Els cúmuls galàctics són agrupacions de galàxies, com ara el Grup Local, constituït per unes 40 galàxies on la Via Làctia i l'Andròmeda són les més grans.
Les galàxies són enormes conjunts de centenars o de milers de milions d'estrelles, planetes, gasos i altres ele-ments agrupats tots entorn d'un centre comú al voltant del qual giren.

---

4.5. Galàxies

Les galàxies es mostren en el cel nocturn en una gran varietat de formes. Les seves semblances i diferències marquen diferents pautes en el seu  desenvolupament. En aquest sentit, la col·lisió entre dues o més galàxies amb una forma i estructura determinades pot desembocar en una galàxia molt més gran i amb una forma totalment diferent. Va ser a partir d’aquestes col·lsions que el 1936 l’astrònom nord-americà Edwin Hubble va efectuar una classificació detallada dels diferents tipus de galàxies que es podien observar.
En la Seqüència de Hubble hi podem distingir 4 grans grups: les galàxies elíptiques, les galàxies espirals, les galàxies lenticulars i les galàxies irregulars. Anem pas a pas:
- Galàxies Elíptiques: poden variar molt en tamany, lluminositat i massa. Estan formades per una gran concentració d’estrelles velles que es mantenen compactes degut a la quantitat de matèria fosca que les envolta. Es representen amb la lletra majúscula (E) més un número a la seva dreta que pot oscil·lar entre el (0) i el (7), en funció de l’allargada de la galàxia. Una galàxia (E0) s’observa quasibé rodona, mentre que una galàxia (E7) s’observa molt més allargada.
- Galàxies Espirals: bulb central (concentració d’estrelles similar a una galàxia elíptica) rodejat per un disc pla giratori format d’estrelles i matèria interestelar. Es representen amb la lletra majúscula (S) més una lletra minúscula a la seva dreta que pot oscil·lar entre la (a) i la (d), en funció de la separació dels seus braços. Una galàxia (Sa) s’observa amb els braços més apretats arran del bulb central, mentre que una (Sd) s’observa amb els braços molt més separats.
La Via Làctia (camí de llet) és la nostra galàxia. Té forma d'espiral, el seu diàmetre és d'aproximadament 100.000 anys llum. És un agrupament de 200.000 milions d'estrelles que inclou el Sol i el Sistema Solar. Els estels del núcli estan més agrupats que els dels braços.
- Galàxies Espirals Barrades: s’hi pot observar una banda central d’estrelles brillants que creua la galàxia diametralment d’un cantó a l’altre, amb els seus braços espirals que sembla que es prolonguin dels límits de la mateixa. Les Galàxies Barrades es representen amb les lletres (SB) més una lletra minúscula a la seva dreta que pot oscil·lar entre la (a) i la (d), seguint la mateixa lògica que les Galàxies Espirals comunes. Una (SBa) s’observa amb un gran bulb central i els braços molt enganxats al mateix, mentre que una

(SBd) s’observa amb els braços molt més separats i amb un bulb central quasi bé inexistent.
- Galàxies Lenticulars: tipus de galàxia intermitja entre les elíptiques i les espirals. Amb forma de disc, s’hi observa una concentració d’estrelles i pols central. No tenen braços ja que, com les galàxies elíptiques, han consumit gran part de la seva materia interestelar. Es representen amb les sigles (SO). Posteriorment s’ha complementat la seva representació escrita en funció de si consten d’una barra central (com les Galàxies Barrades) més o menys intensa, o de si s’assemblen més a una espiral o a una elíptica.
- Galàxies Irregulars: són les galàxies que no encaixen en cap de les classificacions efectuades per Ed Hubble. No tenen forma elíptica, ni espiral, ni lenticular. Es representen amb les sigles (Irr-I) i (Irr-II). Les del primer cas són galàxies poc evolucionades, sense nucli i amb poca lluminositat. Les del segon, són galàxies joves produïdes després d’una col·lisió o deformades per la gravetat de grans cossos massius pròxims a elles.

4.6. Estrelles: característiques, origen i evolució.

La formació de les estrelles es produeix en regions denses de pols i gas molecular, conegudes com a nebuloses interestel·lars.
La força gravitatòria acosta els àtoms d'hidrogen cap al centre de l'acumulació, fent-lo més i més dens. Arriba un punt en el qual les seves velocitats són tan grans que el protó d'un nucli d'hidrogen aconsegueix vèncer la repulsió elèctrica del nucli en què impacta, i s'hi fusiona, i amb d'altres més, fins a formar un nucli estable d'heli.
Les característiques de l'estrella resultant dependran de la magnitud de la seva massa. Com més massiva sigui l'estrella, més gran serà la seva lluminositat i amb més gran velocitat exhaurirà l'hidrogen del seu nucli, cosa que la farà més lluminosa, més gran i més calenta. La ràpida fusió d'hidrogen en heli també implica un esgotament de les reserves del primer, més aviat en estrelles massives que en les de més petita mida.

Evolució i mort d'una estrella

No totes les estrelles evolucionen de la mateixa manera. La massa de l'estrella és, novament, determinant a l'hora de fer un estudi sobre les diferents fases que experimenta al llarg de la vida.

- Estrelles de massa petita: aquest tipus d'estrelles tenen una vida llarga. El nostre coneixement sobre la seva evolució és mera teoria, ja que la seva vida té la durada de l'actual edat de l'univers. Els astrofísics consideren que haurien de tenir una evolució molt semblant a les estrelles de massa intermèdia, llevat que en la fase final l'estrella es refredaria i es convertiria després d'un bilió d'anys en una nana negra.

- Estrelles de massa intermèdia: el nostre Sol es troba dintre d'aquesta divisió. Són estrelles que transmuten hidrogen en heli en el nucli central, però l'H es va exhaurint fins a arribar a un instant en què les fusions són insuficients per a generar les pressions necessàries per equilibrar la gravetat. Així, el centre de l'estrella es comença a contreure fins que arriba a una temperatura tan elevada que l'heli entra en fusió i es converteix en carboni. El romanent d'hidrogen s'allotja com una closca cremant-se i transmutant-se en heli i les capes exteriors de l'estrella s'expandeixen. Aquesta expansió converteix l'estrella en una gegant vermella més brillant i freda.

Eventualment, les estrelles més massives d'aquest tipus aconsegueixen encendre el carboni perquè es transmuti en elements més pesants, però el normal és que l'estrella s'esfondri cap al seu interior a causa de la pressió de la gravetat i es transformi en una nana blanca.

- Estrelles de massa major i estrelles massives: són estrelles de ràpida combustió. La curta extensió de les seves vides fa estranyes les grans estrelles, perquè solament aquelles formades en els últims 30 milions d'anys -i no totes- existeixen encara.

Al començament passen ràpidament per quasi les mateixes fases que una estrella de massa intermèdia, però les estrelles massives tenen nuclis tan calents que transmuten hidrogen en heli d'una manera diferent, fent servir restes de carboni, nitrogen i oxigen. Tan bon punt l'estrella hagi exhaurit l'hidrogen al nucli i allotjat el romanent d'aquest com a closques, entra en una fase que es coneix com de supergegant vermella. Quan els seus nuclis s'hagin convertit en heli, l'enorme gravetat de les estrelles permet continuar la fusió, convertint l'heli en carboni, el carboni en neó, el neó en oxigen, l'oxigen en silici, i finalment el silici en ferro. Arribat en aquest punt, com el ferro no es fusiona, el nucli de l'estrella es col·lapsa, i en resulta una explosió de supernova.

4.7. Exploració espacial. Satèl·lits artificials.

Objectiu

Metodologia

4.9. Nocturllavi o rellotge solar nocturn.

Objectius

Metodologia

Descarrega les instruccions d'aquest aparell i endavant...
Nocturllavi.

---

5. Sistema solar.

5.1. El Sol.

---

5.2. Quina hora és? Rellotges de Sol.

Objectius

- Construir un rellotge de Sol.

Metodologia

Descarrega les instruccions de un d'aquest rellotges solars i endavant...
Rellotge de Sol horitzontal i vertical.
Rellotge de Sol digital.
Rellotge de pastor.
Rellotge anular equatorial de butxaca.

---

5.3. El Sistema Solar.  

---

5.4. La Lluna.

---

5.5. Simulador de fases lunars.

Objectius

- Construir un simulador de les diferents fases lunars.

Metodologia

Descarrega les instruccions d'aquest simulador i endavant...
Simulador de les fases lunars.

---

5.6. Apollo 13.

- Quan va arribar l’home a la Lluna?
- Quin era el nom de la nau que va arribar per primera vegada a la Lluna?
- Quines paraules va pronunciar Neil Amstrong quan va trepitjar la Lluna?
- Jim Lowell havia de ser el comandant de la missió Apol·lo 14, per què és va delantar i va comandar la 13?
- Durant mesos van preparar la missió, què li va passar a Ken Mattingly que provocar la seva substitució per Jack Swigert?
- Què havia de fer l’Apol·lo 13?
- Quan van partir?
- Què va passar durant el vol?
- Quina conseqüència va tenir?
- Quan l’Apol·lo 13 es va posar en contacte amb la base es va pronunciar una de les frases més famoses del cinema, quina va ser?
- Relata els aconteixements que es van succeir.
- On va amaritzar l’Apol·lo 13?
- Opinió personal.

---

5.7. Marte.

- Què dura un dia a Mart? (A la pel·lícula es parla de Sol 18) Període de rotació.
- Què dura un viatge des de la Terra a Mart?
- Cerca la reacció per a formar aigua a partir de hidrogen i oxigen?
- Quina temperatura hi ha de nit a Mart?
- Cerca informació  sobre el "Proyecto Ares".
- Qui era Ares?
- La nau s'anomena Hermes? Qui era?
- Cerca informació sobre la Pathfinder.
- Aquest nom té altres referències actuals, quines?
- A quina velocitat viatge una nau especial a l'espai?
- S'envia a Mart una nau amb aliment i sofreix una precessió i es perd. Què és la precessió?
- La supercomputadora s'anomena Pleiades. Què són les Pleiades?
- Quina és la composició de l'atmosfera de Mart?
- La velocitat d'apropament de'n Marc a la nau Hermes és de 42 m/s. Passa aquesta velocitat a Km/h.
- Sucre, oxigen líquid i amoniac...... llum. Què és?
- LLegeix i resumeix el següent article sobre errors científics de "Marte".►

---

5.8. Estació espacial internacional

NASA ISS
NASA EEI en directe
NASA EEI Spot the Station
Estación Espacial.com

---

5.9. Exoplanetes

Un planeta extrasolar o exoplaneta és un planeta que orbita al voltant de qualsevol estrella que no sigui el Sol i, per tant, forma part de sistemes planetaris diferents del nostre.
El primer exoplaneta descobert va ser 51 Pegasi b, el 1995.
Des del 2003 es coneixen 864 planetes extrasolars, en un total de 679 sistemes planetaris.
Al 2016 el professor d'astrofísica Guillem Anglada  va descobrir l'exoplaneta més proper a la Terra, Proxima b.

Desprès d'haver descobert planetes extrasolars o exoplanetes, els científics es plantegen la possibliltat de que hi hagi vida en algun punt de l'Univers. Però per què hi pugui haver vida, al menys tal i com la coniexem nosaltres, es necessita energia, carboni, aigua líquida i una atmosfera. A més a més, cal molt de temps per evolucionar cap a formes de vida complexes.
Les circumstàncies que faciliten la formació de vida al nostre planeta són:
- La distància del planeta a l'estel: si està molt aprop o allunyat de l'estel, la temperatura que hi ha no permet que hi hagi aigua en estat líquid.
- Una gravetat suficient al planeta: si és un planeta petit (com Mart) no n'hi ha prou gravetat per retenir l'atmosfera, si la perd, l'hidrosfera es vaporitza per la falta de pressió.
- Un nucli metàl·lic fos: aquest genera un camp magnètic que protegeix la Terra de les radiacions X i gamma del Sol.
- La presència d'un satèl·lit gran: la gravitació de la Lluna fa que el nostre clima no canviï.
- El temps de vida de l'estel: l'estel ha de tenir una massa inferior o igual a la del Sol, sinó la vida no té prous anys per desenvolupar-se.
- L'existència de planetes gegants propers: protegeixen als altres planetes de possibles impactes ja que tenen una intensa atracció gravitacional.- La situació dins de la Via Làctia: si hi ha explosions de supernoves a prop, aquestes emeten molta radiació perjudicial per als éssers vius.

Llegeix:
Pròxima b
L'exoplaneta descobert més a prop de la Terra podria acollir vida… i l'ha trobat un català
L’astrofísic català Guillem Anglada-Escudé, un dels deu científics de l’any segons la revista ‘Nature’
Guillem Anglada

---

5.10. SETI

SETI són les sigles de Search extraterrestrial intelligence i en aquesta conferència ens expliquen la importància d’aquest projecte.

---

htpps://www

Mirando a las estrellas. Astronomía para tod@s.
Astronomía para niños i niñas.
Cidead. El Universo y el Sitema Solar.

---

6. Salut i Qualitat de vida

6.1. Concepte de salut.

Salut: estat "complet" de benestar físic, mental i social i no tan sols l'absència de malaltia.
- Tipus:

- Salut física
- Salut mental

- Salut social

- Factors:

- Biològics
- D'estil de vida i conductes de salut

- Ambientals
- Mesures de salut pública

---

6.2. Les malalties.

Malaltia: alteració continuada d'un o diversos òrgans que perjudica el benestar físic i psíquic del individu.

Es manifesta amb:

- Símptomes
- Signes

• Classificació de les malalties:

- Segons la seva duració:

- Agudes
- Cròniques

- Segons la seva amplitud

- Endèmiques
- Epidèmiques

- Pandèmiques

- Segons el factor causant

- Infeccioses i parasitàries (agents patògens)

- Bacteris - Tuberculosi
- Virus - Grip i Sida
- Fongs - Candidiasis, peu d'atleta.
- Protozous - paludisme
- Cucs - triquinosi
- Artòpodes -
- Prions - vaques loques - Creuzel Jacob

- No infeccioses

- Cardiovasculars - Arterioesclerosi, infart de miocardi , ictus.
- Respiratòries - Asma - EPOC
- Càncer
- Transtorns mentals i de la conducta - anorèxia , bulímia, depressió, atacs d'ansietat, drogues
- Diabetes
- Neurodegeneratives - esclerosi múltiple, alzheimer

---

6.3. Infecció i contagi.

- Infecció: el microorganisme arriba al cos, penetra en el seu interior i comença a reproduir-se.
- Període d'incubació: temps que transcorre des de que es produeix la infecció fins que comencen a aparèixer els símptomes i signes.
- Període agut: la malaltia es manifesta plenament.
- Període de declivi: els símptomes i els signes van desapreixent perquè el nostre cos guanya a la malaltia amb ajuda o sense de medicaments.
- Convalencència: el pacient recupera les forces poc a poc.

 

 Transmissió de malalties infeccioses.

- Contacte directe: el microorganisme pasa d'una persona malalta a una altra sana per contacte físic directe (tocar, besar, relacions sexuals, secrecions o tossina).
- Contacte indirecte: els microorganismees es transmeten mitjançant elements contaminats, com el sòl, l'aire, l'aigua o els aliments; o a través d'altres animals com moscards o puces.

Vies d'entrada.
- Cutànea
- Respiratòria
- Digestiva
- Genital

 

 

 

---

6.4. Diagnòstic de malalties.

- Anàlisi de sang: hematològiques, bioquímiques.
- Radiografies
- Ecografies
- Resonània magnètica nuclear RMN
- Tomografia axail computeritzada TAC
- Endoscopia
- Medicina nuclear o gammagrafia.

---

6.5. Preveció.

La prevenció és un conjunt de mesures que es prenen de manera anticipada per evitar que les malalties es produeixin o es deseenvolupin.
- Un alimentació equilibrada
- Vida saludable
- Higiene
- Medicina preventiva: vacunacions o visites al metge i a diferents especialistes (oftalmòleg, dentista,...)

---

6.6. Tractament.

- Infeccions bacterianes - antibiòtics
- Infeccions víriques - els medicaments només alivien els signes i els símptomes, és el nostre propi cos qui ha de véncer la infecció i eliminat el virus. Però en els darrers anys s'han desenvolupat medicaments eficaços contra alguns virus (herpes o hepatitis C) són els antivirals o antivírics.
- Infeccions per fongs - es tracten ab uns medicaments anomentas fungicides, alguns tractaments solen ser molt llargs.
- Infeccions per protozous - es tracten amb antiprotozoaris.

---

6.7. Coneixe't

• Mesures antropomètriques

1. Perímetre del braç contret: màxima circunferència del braç aixecat a una posició paralel·la al sol amb l'avantbraç flexionat (treure bíceps).
2. Perímetre braç relaxat: braç en angle recte a l'eix longitudinal de l'húmer.
3. Perímetre avantbraç: màxim perímetre del avantbraç amb el palmell de la mà cap adaglt i l'avantbraç relaxat.
4. Perímetre canell.
5. Perímetre de la cuixa:  es mesura amb el subjecte assegut i 1cm per davall del glutis.
6. Perímetre panxell: es mesura amb el subjecte assegut
7. Perímetre turmell: mesura mínima de la cama.
8. Perímetre cefàlic.9. Perímetre del coll: es realitza per daunt de l'anou d'Adan.
10. Perímetre mesoesternal: contorn del tórax.
11. Perímetre de la cintura: menor contron abdominal.
12. Perímetre de la cadera: major contorn de la cadera.
13. Talla.
14. Pes.

 

• Índex de Quetelet o índex de massa corporal (IMC)
  

ÉS una mesura estadística que relaciona el pes i la talla d'una persona. També es considera un índex d'adipositat i d'obesitat, ja que es relaciona directament amb el percentatge de grasa corporal (excepte en persones  amb molta massa magra, com deportites o culturistes).

El IMC varia amb l'edat.
És un índex de risc de hipo o hipernutrició i, per tant, de les patologies associades a ambdues situacions.
Aquest índex fou inventat per l'estadista i astrònom belga Adolphe Quetelet al 1830.
l'IMC es calcula:

IMC = massa (Kg) / talla² (m)

   

També es pot utilitzar la següent fórmula introduint el valor d'IMC.
Sexe = 1 (en el cas dels homes) i 2 (per a dones)

% grasa = 1.2 x IMC + 0.23 x edat (anys) - 10.8 x sexe - 5.4

• Índex cintura - cadera (ICC)

És un índex antropomètric que valora la distibució del greix. La relació circunferència de cintura / cadera permet estimar el risc per a la salut ja que ens dóna una idea de la quantitat de gerix abdominal. Aquest valor està molt relacionat amb una major prevalència de la intoler'ancia a la glucosa, resistència a la insulina, augment de pressió arterial i augment de lípids sanguinis. 

IAC= (CCa/CCc) X100

On  IAC: índex abdomen/cintura. CCa: circunferència abdomen en centímetres. CCc: circunferència de la cintura en centímetres.

Hi ha diferència en la distribució del greix en quant al sexe. Els homes tenen tendència a dipositar-la en les zones centrals de l'organisme, en l'abdomen i en l'esquena, mentres que en les dones es troba preferentment en zones perifèriques (cdaeres i musles). Aquesta diferència permet distingir dos somatipus: androide - poma, ginoide - pera.
Una circunferència de cintura de més de 88cm per a dones i de més de 102cm per a homes indica un elevat risc.

    

• Tècnica de la impedància bioelèctrica

Amb aquesta tècnica s'administra una corrent elèctrica een dos punts del cos. La mesura de la caiguda del voltatge permet estimar la resistència o impedència corporal.
La corrent elèctrica es transmet a través de l'aigua i dels electrolits del cos, mentres que és frenada pels greixos. Per tant, la resistència al pas de la corrent variarà en funció del contingut de greix corporal.
És un mètode indirecte i presenta problemes associats: no es poden dur objectes metàl·lics, en dijú, dóna errors si el subjecte estudiat fa molt temps que no ha begut o si fa poc que ha begut o si ha suat massa, pot influir el cicle mestrual, fins i tot la temperatura de la sala pot influir. 

• Pressió arterial.
  
• Ritme cardíac.
  
• Nivell de saturació d'oxigen.
  
• Grup sanguini.

---

6.8. L'oli de la vida.

- Relata els fets més importants de la pel·lícula.
- Opinió personal.
- Què és l'ALD?
- L'ALD se la considera una malaltia rara. Visita el Portal de registre de malalties rares.
- Fes una llista de malalties rares, una per cada lletra de l'alfabet.
- Creus que encara n'hi ha més de les descrites?
- Què és el Lorenzo's oil?
- La patent de l'oli  de Lorenzo i els seus beneficis, va permetre a Augusto y Michaela crear el "Projecte Mielina" dedicat a la investigació de malalties desmielinitzants.
Cerca informació sobre aquest projecte.
- Cerca si s'ha avançant en trobar una teràpia o tractament per l'ALD. Explica'l.

---

6.9. Contagi.

- Enumera alguns dels primers països on s'esten la malaltia i quantes persones es posen malaltes en el perimer moment.

- Què és l'OMS? Què és el CDC? Cerca informació sobre aquestes dues organitzacions.

- Cada persona que es posa malalta a quantes persones contagia?

- Com es contagia la malaltia?

- Què és la R d'una malaltia contagiosa?

- Un dels protagonistes no es posa malalt encara que ha estat en contacte amb la malaltia, perquè?

- Què creus que és la forsitia?

- Cerca informació sobre la Grip Espanyola del 1918 que va provocar la mort del 1% de la població mundial.

- “ Voy a contarte algo pero no se lo cuentes a nadie”. Tu ho haguessis fet? Creus que està bé o no?

- Quan de temps varen tardar els científics a trobar una cura per la malaltia i poder distribuir-la?

- Creus que aquesta pel·lícula podria estar basada en fets reals?

---

7. Ets el que menges

7.1. La piràmide dels aliments.

La piràmide dels aliments és un esquema dels diferents grups d'aliments i de les racions que n'hem de prendre al dia. Està construïda de tal forma que els aliments que es troben a la base són més importants en la nostra dieta que els aliments que es troben en el vèrtex superior.
Agrupa els aliments en la zona de la piràmide corresponent...

Fonts d'informació 

5 al dia. Juga a la piràmide alimentària.

---

7.2. Beguda isotònica.

Objectiu

- Preparar una beguda isotònica.

Contingut teòric

Una beguda isotònica és aquella que  evita la deshidratació, menté l'equilibri de líquids, proporciona energia, ajuda a mantenir estables els nivells de glucosa en sang, accelera l'assimilació de l'aigua i redueix la degradació de les reserves de glucogen.
Aquestes begudes estan pensades per aquells esportatistes que realitzen més d'una hora d'exercici a ritme mitjà-alt cada dia. Si no és així la pèrdua de sals minerals no és tan elevada com per necessitar l'ingesta d'aquests tipus de líquids, i bebent aigua és suficient.
En un exercici intens la sudoració pot provocar la deshidratació per pèrdua d'aigua i d'electròlits. Els electròlits que es perdeen en major concentració són el sodi i el clorur, però també es perd potassi, calci i magnesi. La pèrdua d'aigua i dee sodi provaca els calambres musculars.

Metodologia

Mescla aquests ingredients:
- 1l d'aigua
- 450mg de bicarbonat sòdic
- 2 culleradetes petites de sucre.
- el suc d'una taronja i d'una llimona

Resultats i conclusions

Prova aquesta beguda isotònica i digués que li trobes.

 Fonts d'informació

4 recetas de bebidas isotónicas. Foro atletismo.com

---

7.3. Frescura dels ous.

Objectiu

Conèixer el concepte de flotabilitat i aplicar-lo a la determinació del grau de frescura d'un ou.

Fonament teòric

Quan un cos és submergeix en un líquid, actuen sobre ells dues forces oposades: el seu propi pes i l'empente del líquid. Si mantenim constant la densitat del líquid i el volum del cos submergit (l'ou), aquest es disposarpa sempre en la mateixa posició en el líquid. Però, dins l'ou hi ha una cambra d'aire que augmenta amb el temps, la qual cosa fa variar la seva densitat.

Material

Ous de diferents edats (4 a 6 dies, de 7 a 10 dies, 11 a 12 dies i de 17 a 21 dies), aigua salada al 10%, vas de precipitat.

Metodologia

1. Repartir una quantitat suficient d'aigua salada en cada un dels vasos de precipitat.
2. Introduir en cada un d'ells un ou i obserar la seva reacció.

Resultats

Fes un dibuix o una foto de cada un dels ous i ordena'ls de més fresc a menys.

Fonts d'informació

Un huevo en mi laboratorio. Mª Isabel Campos Lucas.

---

7.4. Iogurts cassolans.

Fer iogurt a casa és molt senzill. Ens permet menjar-lo fresc i sense additius i estalviar molta energia, recursos materials i diners.
Per fer iogurt només hem d’agafar una mica de iogurt que ja tinguem i donar-li llet calenteta “per menjar”. A una temperatura d’uns 45ºC, els bacteris que hi ha al iogurt fan una fermentació que transforma els sucres de la llet en àcid làctic. Així la llet es va espessint i en unes hores s’haurà convertit en iogurt. S’usa des de l’antiguitat. Es creu que es devia formar espontàniament per l’acció de l’escalfor del sol sobre els recipients en què es guardava la llet, que estaven fets amb pells o estómacs d’animals on hi ha els bacteris que formen el iogurt.

Objectiu

- Elaborar iogurts cassolans.

Material

- Llet (tanta com iogurt vulguem fer).
- Una mica de iogurt natural sense sucre (comprat o del que ens queda a casa).Pots de vidre que tinguem a casa, tants com calguin perquè hi càpiga tota la llet. Han d’estar nets i eixuts i la tapa no ha d’estar picada de rovell.
- Una cullera neta.Algun aïllant que conservi l’escalfor: papers de diari, una capsa de suro o porexpan, una manta…
- Un termòmetre que arribi fins a 90ºC. En venen en botigues de material de laboratori.

Metodologia

1. Posar una cullerada de iogurt a cada pot. Cal més o menys una cullerada per cada mig litre de llet.
2. Posar la llet a escalfar amb el foc no gaire alt i remenar de tant en tant amb un estri net (per exemple amb el termòmetre mateix, podem deixar-lo dins de l’olla) perquè no s’enganxi del cul i per desfer el tel de la superfície. Treure la llet del foc quan arribi a 85ºC. Triga uns 10 minuts, però depèn de la temperatura ambient. Si no tenim termòmetre, tanquem el foc quan la llet comenci a fumejar i a pujar lleugerament.
3. Remenar la llet de tant en tant fins que baixi a 45ºC. Triga una mitja hora, segons l’estació. Si se’ns refreda més, tornem a encendre el foc per arribar als 45ºC. Si no tenim termòmetre, fiquem mig dit petit (és el més sensible) a la llet: estarà a punt quan encara ens cremem però puguem aguantar el dit a dintre. Si no ens cremem, tornem a escalfar la llet.
4. Abocar la llet als pots, com més plens millor (així hi quedarà menys aire).
5. Remenar vigorosament amb la cullera,que el iogurt es barregi bé amb la llet.
6. Tapar els pots i guardar-los de manera que es conservi l’escalfor. Per exemple, podem embolicar-los amb paper de diari i ficar-los en una capsa, o embolicar-los amb una manta (en aquest cas, posem-los en una bossa per evitar que la manta es taqui). Deixar-ho reposar sense moure-ho gens durant almenys 6 hores (per exemple tota la nit) al lloc més calent de la casa.
7. Treure els pots de la capsa i/o desembolicar-los, esperar 5 o 10 minuts perquè perdin la tebior i ficar-los a la nevera. Al cap d’unes 4 hores el iogurt s’haurà espessit i estarà llest per menjar. Es continua espessint durant dos dies.

Resultats

1. Explica les dificultats que t'has trobat?
2. Quin gust té el iogurt cassolà comparat amb el comercial?
3. Explica què ha passat perquè la llet es converteixi en iogurt.

Fonts d'informació

Vols aprendre a fer iogurt. Opcions.org. Consum conscient.

---

7.5. Pa de veritat.

Objectiu

- Elaborar pa cassolà.

Material

- 500 g de farina de força mitjana
- 310 g d’aigua mineral
- 8 g de llevat de forner
- 10 g de sal

Metodologia

1. Dissoldre el llevat amb aigua mineral, que no sigui calenta, que estigui entre 20 ºC i 22 ºC.
2. Fet aquest pas, es posa la farina en un bol i s’hi fa forma de volcà. És aquí dins on s’ha d’anar ficant a poc a poc l’aigua amb el llevat dissolt. La farina l’anirà absorbint, i s’ha d’anar amassant fins que en quedi una massa mal feta.
3. Llavors serà el moment de posar-hi sal.
4. Amb tots els ingredients aglutinats (la farina, l’aigua, la sal i el llevat), es pot treure la massa del bol i començar-la a treballar damunt d’una taula. Treballar-la amb les mans vol dir amassar-la, afinar-la perquè s’hi creï el gluten. Sabrem que està ben feta quan la massa es pugui estirar. Si costa molt d’estirar, el truc és deixar-la reposar dos o tres minuts. Es para l’acció d’amassar i s’hi torna al cap de pocs minuts. És així com la massa queda elàstica i fina, i serà el moment d’acabar l’acció d’amassar.
5. Reposar. Fem que la massa agafi forma de bola i la deixem reposar dues hores a dins del bol tapada amb un drap de cuina o un paper film. Passades les dues hores la massa haurà doblat el seu volum, perquè haurà fermentat.
Caldrà tornar-la a posar damunt de la taula per partir-la segons la quantitat de pa que vulguem fer. Si volem fer un pa de 300 grams, llavors partirem la bola amb l’ajut d’un ganivet en peces de 300 grams.
Un cop s’ha dividit la massa, caldrà deixar-la reposar de nou 15 o 20 minuts, també tapada i sense corrents d’aire que l’assequin.
Passat aquest repòs, es dóna forma a la bola: allargada, com una barra, rodona...
Quan ja hem escollit quina forma tindrà el pa s’ha de tornar a deixar reposar una vegada més. Aquest últim repòs serà d’una hora i a sobre d’una safata enfarinada, i tapat amb un drap per resguardar-lo de corrents d’aire.
6. Enfornar. L’últim pas, en el pa fet amb llevat, és posar-lo al forn perquè es cogui. Per a un pa de 300 grams el temps d’enfornat serà de 20 minuts, aproximadament, però és important que abans d’introduir-l’hi li fem dos o tres talls a sobre amb un ganivet o unes tisores, perquè per aquest tall és per on el pa grenyarà. Si el forn té vaporador, s’aconseguirà un efecte que fa que el pa brilli. Si no en té, el pa quedarà amb un to més aviat mat.

Resultats i conclusions

1. Quines dificultats t'has trobat?
2. Fes una crítica gastronòmica al pa elaborat.

Fonts d'informació

Fer pa a casa en cinc passos bàsics (ara.cat)

---

7.6. Sobredosi de sucre.

1. Cerca per internet l'etiqueta de algun producte que consumeixis habitualment.
2. Elabora un semàfor nutricional.

Fonts d'informació

Etiquetado de los alimentos , ¡QUE NO TE DEN GATO POR LIEBRE!. Vive nutrición.
¿Sabes que es el samáforo nutricional?. Saber Vivir.

---

7.7. Oli de palma.

- Quins països són els grans productors d'oli de palma?
- Quins són els països que controlen la producció de l'oli de palma?
- A quin tipus de greixos havien de substituir l'oli de palma?
- Com s'obté l'oli de palma?
- El presentadores sotmet a un experiment, en què consisteix?
- Enumera les conseqüències que té el cultiu de la palma.
- Quins problemes té el cultiu de la palma a Guatemala?
- Quina és l'experiència contada a Colòmbia?
- Quines són les conseqüències del presentador després de sotmetres al experiment?
- Quins efectes té a llarg plaç en la salut el consum d'oli de palma?
- Creus que el monocultiu en grnas regions és perjudicial? Perquè?
- Cerca l'etiqueta de 3 aliments que consumeixis habitualment i comprova si contenen o no oli de palma.
- Darrerament algunes marques comercials presumeixen de no utilitzar oli de palma. Et sona alguna?

---

8. Nous materials

"Al llarg de la història, els que dominaven el coneixement científic i la matèria comptaven amb reconeixement social i amb poder sobre la resta de mortals. Els xamans que utilitzaven les propietats químiques de les plantes, els que podien fondre els metalls, els que podien jugar amb la llum i generar ombres que semblaven aparicions es feien passar per espiritistes. Personatges capaços de fer coses aparentment sobrehumanes jugaven amb la innocència de la resta de la població. En realitat el que feien era aplicar la ciència." (ara.cat. Nous matrials, nova màgia).

 

L'evolució de les necessitats de la humanitat ha originat la recerca de materials més adequats per fabricar els productes que calen per la supervivència de l'espècie. El desenvolupament de la humanitat està condicionat en gran part pel descobriment i la utilització dels materials que ha fet servir.
El coure i el ferro foren decisius per al progrés en les primeres etapes de la humanitat.
Els plàstics, la fibra de vidre, els semiconductors o els minerals estratègics són els que marquen el desenvolupament del món actual.
L'evolució en els materials representa un canvi en la manera de fabricar els objectes les eines i els productes, la qual cosa origina també l'aparició de materials nous que abans no es podien fabricar sinó que no existien en la imaginació.

La història de la humanitat ha estat vinculada a l'ús dels materials.
Sovint per estudiar-ne, la dividim en períodes i al·ludint els materials:
- Edat de pedra
- Edat del coure
- Edat de bronze
- Edat del ferro

Però quines característiques ha de tenir un període per poder ser denominat "edat de...? L'aparició d'un nou material fa que:

- Es produeixi un canvi important en les activitats humanes
- Va acompanyat de avanços tecnològics

- Hi ha notables canvis en l'estructura social
- Es modifiquen les formes de vida i la forma que els éssers humans es relacionen amb el medi

Actualment poden parlar de

- L'edat de l'acer
- Edat els plàstics

- Edat del silici

  

Des de l'edat de pedra fins a l'actualitat, l'ésser humà ha transformat materials procedents de la natura en productes per al seu ús quotidià.

El procés de transformació és, doncs, tan antic com la humanitat. La tecnologia actual permet seguir un procés diferent, avui en dia s'ha arribat a la capacitat de dissenyar i crear materials nous en propietats determinades per a finalitats molt específiques.
Al llarg del segle XX, el desenvolupament econòmic va portar noves necessitats. La societat de consum fa que avui en dia ningú pugui prescindir de molts aparells electrònics per a la comunicació, el transport o diverses tasques domèstiques.
El confort, la crisi del petroli i la disminució dels recursos del planeta han afavorit la investigació per aconseguir nous productes:
- envasos biodegradables

- pantalles planes i extra planes

- motors que consumeixen menys

- materials biocompatibles per a implants

- circuits cada cop més petits i més complexos

- teixits que no us mullen ni es taquen, o teixits intel·ligents

- telèfons mòbils amb infinitats d'aplicacions

- materials més resistents i lleugers


D'aquí la importància de trobar nous materials que puguin reemplaçar els actuals, amb millors propietats i que requereixin processos menys contaminants per la seva transformació i que a més siguin reciclables.

---

8.1. Elements de sempre per a nous materials.

Objectiu

- Conèixer alguns dels elements de la taula periòdica que donen lloc als nous materials.

Mètode

1. Elegeix un dels elements de la taula periòdica.
2. Cerca informació sobre ell.
3. Elabora una presentació amb les seves característiques químiques, abundància en el planeta, mètode d'extracció, materials a què han donat lloc i les seves aplicacions.

Fonts d'informació

es.slideshare.net/jjlagd/nous-materials-9215464

---

8.2. El coltan mou el món.

---

8.3. El grafè.

---

aa