1. No entrar al laboratori si no està present el professor o responsable.
2. Seguir les instruccions del professor o persona responsable.
3. Estudiar cada experiment abans de dur-ho a terme. No han de modificar-se en cap cas les quantitats de reactius indicades pel professor/a.
4. Mantenir una actitud responsable, no es poden fer bromes, córrer o cridar.
5. Cal portar roba còmoda i dur els cabells recollits.
6. No es pot menjar ni beure al laboratori.
7.Cal llegir les etiquetes abans d’emprar qualsevol reactiu i seguir-ne les indicacions.
8. Mai no tasteu cap producte químic. Procureu evitar el contacte dels productes químics amb la pell, ulls i qualsevol mucosa. No es poden tocar els reactius amb els dits, sinó amb una espàtula ben neta. No s’han d’ensumar els reactius.
9. No retornar mai l’excés de reactiu al recipient originari.
10. Gairebé tot el material del laboratori és de vidre i, per tant, es trenca fàcilment. Vés amb compte quan hi treballis.
11. Per pesar substàncies s’utilitza la balança. Els reactius no han de posar-se mai directament sobre els plats, sinó en un vidre de rellotge prèviament tarat, en el cas dels sòlids, o en un vas, en el cas de líquids.
12. Els residus s’emmagatzemaran en els llocs disposats a tal efecte i no es llançaran a les piques o papereres del laboratori sense el permís del professor.
13. L’eliminació de residus líquids es fa a l’aigüera, però cal obrir prèviament l’aixeta i deixar que ragi mentre s’aboca el líquid.
14. En cap cas es llençaran materials sòlids a les piques del laboratori. Les restes de sòlids i d’altres materials inservibles es llencen a la paperera.
15. Les restes de vidre trencat es llencen en una capsa destinada precisament a aquesta finalitat, ja que cal evitar riscs innecessaris al personal de la neteja.
16.Treure material o productes fora del laboratori serà sancionat severament.
17.Quan sigui necessari, abans de sortir del laboratori, renteu-vos les mans amb sabó i aigua.
18. Un cop acabat el treball, cal deixar les taules i el material ben net, ordenat i col·locat a la seva safata corresponent.

  

Metodologia per fer una observació al microscopi:

1. Baixar la platina al màxim
2. Moure el revòlver fins l’objectiu de menor augment
3. Connectem la font de llum
4. Pugem o baixem la platina amb el cargol macromètric fins que es comenci  a veure nítid
5. Afinem amb el cargol micromètric
6. Obrim o tanquem el diafragma segons sigui necessari
7. Apropem o allunyem el condensador segons sigui necessari
8. Movem el portaobjectes fins a trobar allò que cerquem
9. Un cop localitzat canviem d’objectiu si ho necessitem.

   INTRODUCCIÓ

   CONTINGUT TEÒRIC

   MÈTODE

   RESULTATS

   MÈTODE

   CONTINGUT TEÒRIC I RESULTATS

Per solucionar aquest problema Carl von Linné va idear una nomenclatura binomial que utilitzen els biòlegs de tot el món per anomenar les espècies, és el nom científic. Per exemple a la rosella li va dir; Papaver rhoeas. I a tot el món tant els científics de Xile, com els de Xina , a les Balears… quan parlen de la rosella l’anomenen Papaver rhoeas.

El primer que troba una espècie nova i la descriu té el privilegi de posar-li el nom. A l’hora d’escollir el nom de l’espècie es pot posar el nom del que l’ha trobat, o d’algun company, també podem fer servir un nom que sigui descriptiu com Leptinotarsa decemlineata (l’escarabat de la patata) o, perquè no, divertit per exemple hi ha un escarabat que es diu Ytu brutus.

Es calcula que hi ha més de 2 milions d’espècies diferents. Ha calgut posar ordre a totes aquestes espècies, fent grups o TÀXONS de diferent categoria tenint en compte les característiques semblants.

Els tàxons més importants són:

• Regne
• Tipus / divisió
• Classe
• Ordre
• Família
• Gènere
• Espècie

Quan volem saber l’espècie a que pertany un animal o un vegetal podem fer servir unes claus de classificació o identificació anomenades també dicotòmiques perquè cal anar escollint entre dues possibilitats alternatives.

   INTRODUCCIÓ

   CONTINGUT TEÒRIC

   MÈTODE

   RESULTATS

   QÜESTIONS

   INTRODUCCIÓ

   CONTINGUT TEÒRIC

   MÈTODE

   RESULTATS

1. Anomena les parts de la lupa binocular de la foto tot indicant la seva funció:

2. Observeu les preparacions que hi ha a la lupa i feu un dibuix del que veieu tot indicant:
- contingut de la preparació (nom)
- a quants augments heu treballat

---

Aprenc a disseccionar un peix

Els peixos són la classe més nombrosa i la que té el major nombre d’espècies de tots els vertebrats. Tenen en comú una adaptació perfecta a la vida aquàtica. Els peixos més nombrosos, entre els quals hi ha gairebé tots els comestibles, tenen l’esquelet format per ossos (peixos ossis - Osteïctis).

Organització externa
La forma del cos és hidrodinàmica (forma de fus), cosa que facilita el desplaçament i redueix al mínim la resistència a l’avanç de l’aigua. El cos dels peixos és cobert d’escates, per això el seu tacte és aspre. En molts peixos s’observa al llarg del cos una línia d’escates especials anomenada línia lateral que té una important funció sensitiva (els permet captar els corrents d’aigua i saber si s’acosta un depredador). Les aletes són òrgans amb funció estabilitzadora, més que locomotora, perquè pràcticament no tenen musculatura. Poden ser: pectorals, abdominals, dorsals, anals, caudal.

Organització interna
Les dents són diferents segons el règim de vida. La majoria de peixos respiren per brànquies. L’aigua entra per la boca, banya les brànquies i surt a l’exterior per l’opercle. En els Osteïctis l’opercle es mou per facilitar la sortida de l’aigua. La circulació és tancada, senzilla i completa. El cor té una aurícula i un ventricle. Molts peixos presenten, sota la columna vertebral, una bossa plena de gasos anomenada bufeta natatòria. Regulant el seu volum, l’animal millora la seva flotabilitat i veu facilitada la natació, perquè iguala la seva densitat amb la de l’aigua de la mar.

a) Cerca les aletes: pectorals, abdominals, dorsals, anals, caudal.
b) Mira les escates i la seva disposició.
d) Aixeca l’opercle i mira les brànquies.
e) Obre la boca i mira les dents.
f) Fes un tall lateral com mostra el dibuix. A continuació aixeca amb molt d’esment la paret del cos sense fer malbé les vísceres.
g) A la part davantera hi pots observar els arcs de les brànquies i just a davall hi ha el cor, de color vermell intens.
h) El tub digestiu està format per l’esòfag, l’estómac i l’intestí. Observa els cecs pilòrics, unes ramificacions de l’estómac que semblen “cucs” petits.
i) Les glàndules sexuals són dues grans masses situades a la part posterior de l’animal. Els ovaris solen tenir un aspecte granulós.
j) A la part central del cos hi ha una bossa transparent: és la bufeta natatòria. Damunt hi ha el ronyó.

---

Disseccionem un musclo - Mol·luscs

Els mol·luscs són invertebrats. La majoria són marins, encara que també existeixen mol·luscs d’aigua dolça i terrestres. Moltes espècies són un important recurs alimentós i a més proporcionen matèries primeres d’interès econòmic, com perles, nacre o colorants. Es calcula que n’hi ha unes 180.000 espècies, prop de 40.000 de les quals són fòssils. De l’estudi dels mol·luscs se n’encarrega la Malacologia.

 

 

Musclos, agulles emmanegades, pinces, tisores, vas de precipitats,  tres peus, bec bunsen, reixeta.

Els mol·luscs són animals de cos tou i no segmentat. El seu cos es divideix en tres regions: cap, peu, massa visceral. Segons la forma del peu i de la conquilla els Mol·luscs es classifiquen en: Gasteròpodes, Bivalves, Cefalòpodes.
El musclo (Mytillus galloprovincialis) és un bivalve aquàtic marí que junt amb els gasteròpodes i els cefalòpodes, fonamentalment, formen el fílum mol·lusc. El seu cos és tou, simètric, tancat en una conquilla bivalve i format per el cap, el peu i la massa visceral. La regió cefàlica està extremadament reduïda i el peu es mostra petit i comprimit lateralment.

• Anatomia externa

• Anatomia interna

  

a) Identifica el bissus, els crustacis adherits a la conquilla i els cucs tubícules.
b) Intenta extreure un cuc - veuràs que és de color vermellós - amb l'ajut de les pinces.
c) Observa les estries de creixement que apareixen a les valves.
d) Bull durant uns minuts el musclo amb aigua per tal de que s'obri la conquilla.
e) Un cop oberta, separa amb molta cura les valves i observa, a la cara interna, el lligament, que és l'estructura que les manté unides.
f) Retira el cos de les valves mitjançant incisions practicades als músculs que serveixen per tancar-les.
 

1. Escriu el nom de totes les estructures que vagis identificant en les imatges.

       


2. Quina finalitat té el bissus?

3. Què és la impressió pal·leal? On es localitza?

4. La cara interna de la conquilla es troba impregnada d'una substància que brilla. De què es tracta?

5. Per on respiren els musclos? Quantes làmines branquials observes?

6. Com penses que poden respirar els musclos quan baixa la marea?

7. El mantell es presenta taronga (femella) o blanquinós (mascle). De quin sexe és el teu exemplar?


Per saber més.......
En alguns rius i embassaments veuen amenaçada la seva biodiversitat a causa de la colonització d'una espècie forània de musclo: el musclo zebra (Dresissema polymorpha). Explica perquè es produieix aquest fenòmen.

---

Classificació d'invertebrats - Mol·luscs

Els mol·luscs són invertebrats. La majoria són marins, encara que també existeixen mol·luscs d’aigua dolça i terrestres. Moltes espècies són un important recurs alimentós i a més proporcionen matèries primeres d’interès econòmic, com perles, nacre o colorants. Es calcula que n’hi ha unes 180.000 espècies, prop de 40.000 de les quals són fòssils. De l’estudi dels mol·luscs se n’encarrega la Malacologia.

 

 

 

Cloïsses de diferents mol·luscs.

Són animals de cos tou i no segmentat. El seu cos es divideix en tres regions: cap, peu, massa visceral. Segons la forma del peu i de la conquilla els Mol·luscs es classifiquen en: Gasteròpodes, Bivalves, Cefalòpodes.

• Gasteròpodes:

Àpex: punta de la conquilla.
Peristoma: Obertura de la conquilla.
Columel·la: eix intern de cargolament.
Espires: Cadascuna de les voltes de la conquilla.
Sifó: escotadura per la qual es continua el peristoma d’algunes conquilles.
Punxes i tubercles: prolongacions llargues o arrodonides situades a les espires.
Opercle: molts gasteròpodes segreguen una peça còrnia que serveix per tancar el peristoma o es forma una secreció mucosa.

• Bivalves:

Àpex: punta de la conquilla.
Xarnera: dispositiu d’engranatge, situat al dors, en el qual les dents d’una valva s’articulen amb els buits de l’altra i viceversa. El nombre i la forma de les dents és molt variable i s’utilitza per classificar-los.
Lligament: estructura elàstica que manté les valves entreobertes.
Músculs adductors: de contracció ràpida, permeten un tancament quasi instantani davant de qualsevol pertorbació.

• Cefalòpodes:

 

 

a) Observa les diferents parts internes i externes de la cloïssa que tens en les mans.
b) Utilitza la clau dicotòmica per tal de classificar-la.

Els artròpodes són els invertebrats que s’han adaptat al nombre d’ambients més elevat possible. Tant en nombre d’espècies com en individus superen àmpliament tots els altres animals plegats (de 2.000.000 d’espècies animals que es coneixen, 1.600.000 són Artròpodes i d’aquests 1.400.000 espècies són insectes).Els artròpodes són els invertebrats que s’han adaptat al nombre d’ambients més elevat possible. Tant en nombre d’espècies com en individus superen àmpliament tots els altres animals plegats (de 2.000.000 d’espècies animals que es coneixen, 1.600.000 són Artròpodes i d’aquests 1.400.000 espècies són insectes).

Mostres d’artròpodes, lupa.

L’èxit dels artròpodes prové de les característiques del seu cos. El tenen dividit en cap, tòrax i abdomen. Disposen d’apèndixs articulats, especialitzats en diverses funcions: locomoció (potes), natació (pleopodis), respiració (brànquies), defensa ( pinces, quelícers), alimentació (mandíbules, maxil·les), òrgans sensorials (antenes, cercs), reproducció (genitàlies, ovopositors).

Els òrgans dels sentits estan molt desenvolupats i els tenen situats especialment al cap.
El cos dels artròpodes és cobert amb una closca dura o exosquelet. L’exosquelet es desprèn i es renova diverses vegades al llarg de la vida de l’animal, la qual cosa en permet un creixement ràpid (muda).

L’embrancament dels artròpodes comprèn les classes: aràcnids, miriàpodes, crustacis i insectes.

Aràcnids

Miriàpodes

Crustacis

Insectes







 

a) Observa els diferents exemplars d’artròpodes amb la lupa binocular.
b) Distingeix les parts en què es divideix el seu cos.
c) Fixa’t amb els trets principals de l’anatomia externa dels insectes.
d) Segueix la clau dicotòmica per determinar quin artròpode tens davant.

---

Observació de molses i falgueres

Amb el nom d’arquegoniades es coneix un conjunt de plantes, bàsicament terrestres, que es reprodueixen sexualment gràcies a uns òrgans especials: els arquegonis i els anteridis.
Les Arquegoniades són el vegetals que a partir d’antecessors de vida aquàtica, van donar lloc evolutivament a les primeres plantes que colonitzaren el medi terrestre.
Les Arquegoniades comprenen dos grans grups:

• Briòfits: molses i hepàtiques
• Pteridòfits: falgueres, equisetals i licopodis

- Distingir entre briòfits i pteridòfits
- Reconèixer les seves parts: gametòfit i esporòfit
- Practicar la utilització de la lupa binocular

Exemplars de molses, hepàtiques, falgueres.
Lupa binoculars, agulla emmanegada.

• Molses – Briòfits:

Esporòfit
- peu : part basal de l’esporòfit que s’uneix al gametòfit
- filament: llarg peduncle la missió del qual és sostenir i elevar la càpsula
- càpsula: òrgan reproductor, protegit per un caliptra que es desprèn per permetre l’alliberament de les espores

Gametòfit
- rizoide: filaments que serveixen per fixar-se al substrat
- cauloide: eix sobre el qual s’insereixen el fil·loides
- fil·loides: petites làmines foliàcies que realitzen fotosíntesi

 

• Falgueres – Pteridòfits
  

Gametòfit
Té la mida d’una llentia, viu enterrat i per això és difícil de veure

Esporòfit
- arrels
- rizoma: tija subterrània engruixida de la qual surten petites i nombroses arrels
- fronda: fulla el limbe de la qual pot estar dividida en folíols.
- en el revers de les fulles se situen els esporangis, agrupats en unitats anomenades sorus. En arribar l’època favorable els esporangis s’obriran i alliberaran les espores madures.
 

  

 

- Acoloreix els esporòfits amb groc i els gametòfits amb verd.

- Dibuixa la molsa/es observant-la amb la lupa.

- Dibuixa la falguera/es observant-la amb la lupa.

- Dibuixa el folíols d’una falguera i la distribució del sorus en el seu revers.

---

Transport a través de la tija

La tija és la part de la planta que sosté i dóna estructura a la part aèria i que condueix la saba bruta i elaborada en totes direccions. De la tija surten ramificacions (branques), fulles, flors i fruits. Moltes vegades a la tija també s’emmagatzemen substàncies de reserva, com sucre a la canya, aigua als  cladodis (talls modificats) dels cactus,...
 

- Comprovar l’acció conductora de la tija des de les arrels fins les parts aèries de la planta.

Tubs d’assaig, gradeta, tinta de rotuladors de colors o fucsina àcida 0,5% (colorant), flors (de camamilla, de clavell o qualsevol flor comú preferentment de color blanc) amb una tija d’un 15 cm de longitud.

Funcions de la tija:

- Suport de l’estructura aèria de la planta.
- Transport d’aigua i nutrients (arrels -> fulles) i de productes del metabolisme (fulles ->arrels).
- Producció de nous teixits.
- Emmagatzemament d’aigua i substàncies de reserva.

- Quina diferència hi ha entre la saba bruta i la elaborada? Quin circuit fa cadascuna?
La saba bruta va a través del xilema, des de les arrels fins a les fulles i altres òrgans i conté bàsicament les sals minerals absorbides del sòl. La saba elaborada va a través del floema, de les fulles i òrgans fotosintetitzadors a tot el cos de la planta; conté substàncies orgàniques solubles, principalment aminoàcids i glúcids resultants de la fotosíntesi i que serveixen per a nodrir les cèl·lules de la planta.

 

1. Omple un tub (o dos) d’assaig amb el colorant fins a les ¾ parts.
2. Introduïu dintre la tija de la planta i deixeu-ho en la gradeta. (La tija la podem tallar longitudinalment).
3. Realitzeu observacions al color dels pètals marginals cada 5 minuts.

1. Fes un dibuix del muntatge de l'experiment.
2. Explica el que ha passat al cap d'un temps.

 

- Quina funció fan les nervadures en les plantes?

- Quin tipus de conducte transporta el colorant per la tija?

- Creus que els teixits de conducció estan distribuïts per tota la planta? Perquè?

---

La flor

La flor és l’òrgan encarregat de la reproducció de les plantes que estan més esteses sobre la superfície de la Terra. Sol ser la part de la planta que més crida la nostra atenció. La major part de les plantes posseeix flors bisexuals o hermafrodites, és a dir, flors que contenen al mateix temps estams i pistil. Hi ha altres plantes que tenen flors unisexuals i que per tant no tenen els dos òrgans alhora.

- Conèixer l’anatomia d’una flor.
- Veure la diferència entre flor simple i composta.
- Apreciar diferències entre la part masculina i la femenina de les flors.
- Practicar el maneig de la lupa binocular.

Flors, Lupa binocular, pinces, punta emmanegada, tisores, quadern, llapis i la fitxa de l’estructura de la flor, llapis de colors.

Parts de la flor:

• Peduncle: és la cueta que s’eixampla a l’extrem superior sobre el qual se situen les altres peces.
• Calze – sèpals: es compon d’unes peces unides en la part inferior, verdes. Serveixen per protegir la flor quan està en fase de capoll.
• Corol·la – pètals: peces que poden estar units o no i que solen presentar una gran varietat de tons de colors per atreure els insectes.
• Estams: constitueixen l’aparell reproductor masculí. Consten de dues parts: filament (peduncle que subjecta la part superior), antera (es tracta de l’eixamplament que forma la part superior i que conté, tancats en petits sacs, els grans de pol·len en els quals estan les cèl·lules reproductores masculines de color normalment groc).
• Pistil: es localitza en el centre de la flor i conforma l’aparell reproductor femení. Té forma de botella i presenta tres parts: estigma (és la part superior), estil (es correspon amb el coll de la botella), ovari (és la part inferior que apareix més engrossida i on, a l’interior, es troben els òvuls que són les cèl·lules reproductores femenines.

  

Anatomia de la flor:
a) Aferra l’esquema de la fulla a una cartolina.
b) Pinta cada una de les parts de la flor: el calze i el peduncle de color verd obscur, la corol·la de vermell, estams i pol·len de groc, pistil i òvul de verd clar.
c) Retalla i aferra en els llocs on s’indica sobre la base.

Dissecció de la flor:
a) Agafa la flor i desferra amb delicadesa els sèpals, col·loca’ls sobre el paper formant un cercle i amb la posició que tenia en la flor.
b) Fes la mateixa operació amb els pètals, que col·locarà en el mateix paper però en un cercle interior a l’anterior.
c) Talla els estams i col·loca’ls en el tercer cercle interior.
d) En darrer lloc, col·loca en el centre el pistil.

---

Floridures

Els fongs són organismes heteròtrofs, ja que no tenen cloroplasts ni clorofil·la. No poden assimilar el CO² ni realitzar la fotosíntesi, pròpia de les plates verdes autòtrofes. S’alimenten de matèria orgànica. Els fongs formen un regne de unes 300.000 espècies conegudes. Poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars, viuen en tots els ambients possibles, terrestres i aquàtics. Només necessiten una mica de humitat per a poder viure.

- Reconèixer la importància que tenen els fongs – floridures en la nostra vida diària.
- Practicar el maneig de la lupa binocular.

 Pa ,fruites, verdures i bolets lupa.

Les cèl·lules dels fongs són sempre eucariotes, i presenten la peculiaritat de tenir una paret cel·lular rígida. En els fongs pluricel·lulars les cèl·lules s’agrupen formant filaments lineals o ramificats que reben el nom de hifes. El conjunt de hifes forma el miceli que té la funció de nutrició (en moltes ocasions és difícil d’observar).

Periòdicament el miceli pot formar una estructura reproductora. Si és esfèric i de petites dimensions, el fong rep el nom de floridura. En canvi la part reproductora del fongs superiors és ben visible i molt conegut, és el bolet.

 

 

 

Floridures pluricel·lulars
a) Agafa un tros de pa, una llimona i un tros de formatge. Mulla’l i deixa’l a l’aire lliure durant una o dues hores.
b) Col·loca’l sobre un plat petit i tapa’l amb un vas invertit.
c) Mantén-lo sempre humit durant 4 o 5 dies. Al cap d’aquest temps s’hauran desenvolupat floridures pluricel·lulars.
d) Porta-les al laboratori amb compte per no malmetre-les.

Fongs superiors. El xampinyó.
Observa el xampinyó i respon a les preguntes

 - Fes un esquema d’algunes floridures vistes a la lupa binocular.

- Descriu l’aspecte exterior del xampinyó: mida, forma, color, olor,...

- Fes un esquema d’un xampinyó sencer i un esquema d’un tall longitudinal. Senya-la-hi les parts.

- Quina funció té el xampinyó?

- Cerca 3 bolets típics de les Illes Balears. Realitza un dibuix i explica les seves característiques.

- Explica com ho has de fer per anar a cercar bolets.

 

 

 

---

Microorganismes d'una infusió

Amb una lupa binocular i un microscopi domèstic qualsevol pot fer un viatge al·lucinant cap al món dels microorganismes, un món habitat per éssers tan estranys que semblen de ciència-ficció.

- Practicar el funcionament del microscopi òptic.
- Observar diferents microorganismes d’una mostra d’aigua dolça.
- Diferenciar alguns microorganismes característics d’aigua dolça.

 

 

 

Mostra d’aigua d’un torrent, safareig o una font, fulles i branques seques, microscopi, portaobjectes, cobreobjectes, comptagotes o pipeta

Un microorganisme o microbi és un organisme petit que és invisible a l’ull humà, sense ajuda d’un microscopi òptic. En general, el terme es fa servir per referir-se a qualsevol sistema biològic unicel·lular, tot i que alguns tipus de cèl·lules aïllades poden arribar a ser visibles a simple vista, i que de fet molts microorganismes poden formar colònies que també són visibles. Gairebé la majoria dels microorganismes són procariotes perquè no tenen nucli, però també hi ha eucariotes.

Els microorganismes pertanyen a 3 regnes diferents: Protoctists, Fongs i Moneres. Cal tenir en compte que tots les bacteris (regne Moneres) són microorganismes però no tots els protoctists i fongs són microorganismes, és a dir, hi ha fongs i protoctists que es poden veure a simple vista. Entre els microorganismes que són fongs destaquen els llevats. Entre els protoctists, els protozous i les microalgues. 

En un recipient es dipositen fulles, branques i aigua d’un torrent, safareig o de una font i es deixa durant una setmana a la temperatura del laboratori (20 – 25ºC). Passat aquest temps s’hauran desenvolupat microorganismes animals i vegetals. Podrem observar protozous, crustacis, rotífers, nematodes, larves d’insectes i algues.
a) Agafeu amb una pipeta o un comptagotes una mica d’aigua del pot.
b) Cobriu amb un cobreobjectes i observeu. Cal que trobeu microorganismes i els identifiqueu –si és possible- ajudant-vos dels dibuixos que teniu aquí.
c) Dibuixeu-los amb la major precisió possible indicant a quants augments els heu observat. Indiqueu també algunes dades sobre el seu comportament: si es mouen o no; si són ràpids o lents; quina és la seva trajectòria, si canvien de forma o mida, etc.

 

 

 

 

 

 

---

Fem una col·lecció: els 5 regnes

L’any 1959 el biòleg nord-americà Whittaker va proposar la classificació dels 5 regnes que actualment es la classificació que té més seguidors. els 5 regnes són els següents:
REGNE DE LES MONERES.
REGNE DELS PROTOCTIST.
REGNE DELS FONGS.
REGNE DE LES METÀFITES O DE LES PLANTES.
REGNE DELS METAZOUS O DELS ANIMALS.

- Tornar a revisar la classificació dels organismes en 5 regnes.
 

 

 

 

- Tisores i adhesiu.

Seguint la classificació dicotòmica que tens a continuació, retalla els dibuixos de la darrera pàgina de la pràctica i aferra-les al lloc corresponent.

 

 

 

---

Model terrestre

L’interior de la Terra està just davall dels nostres peus, però l’accés a ell és molt difícil. Els pous petrolífers, de gas i altres recursos naturals només tenen una profunditat de 7 Km, una fracció molt petita dels 6.370 Km del radi de la Terra. Fins i tot el pou d’investigació de Kola Well, en el nord de Rússia només té una profunditat de 13 km. Però els geòlegs gràcies a experiments de laboratori i a les ones sísmiques que es produeixen en els terratrèmols han pogut saber quina és la estructura i composició de la Terra.

  - Conèixer les capes internes de la Terra i la seva disposició.
 

Plastilina de diferents colors (1 vermella, 1 marró, 1 blau, 4 de groc i blanc a compartir amb 3 companys més). Vermella per fer el nucli intern, mesclam els que ha sobrat de vermell més part del marró i part del blau per fer el nucli extern, el groc per el mantell, el marró per fer l’escorça i el blau per oceans.

La separació en capes de diferent composició va tenir lloc durant el període de fusió parcial de les primeres etapes de la història de la Terra. Durant aquest període, els elements més pesats, principalment el ferro i el níquel, es varen enfonsar a mesura que els components rocosos més lleugers suraven cap a dalt. Així les principals capes que composen la Terra són: l’escorça, el mantell i el nucli. 

1. Agafarem la plastilina vermella i elaborarem una esfera d’aproximadament 1,5 cm.
2. Mescalm la resta de plastilina vermella i 1/4 part de la plastilina blava. Aquesta mescla ens servirà per modelar una altra capa damunt l'anterior fins a tenir una esfera de 4,3 cm.
3. Amb la plastilina groga modelam la següent capa fins als 7,9 cm.
Aquestes tres capes representen el nucli intern, extern i el mantell.
4. Per representar l’escorça es modelarà una capa molt fina que representa l’escorça continental i la oceànica, de color marró.
5. Per damunt representarem els oceans de color blau.
6. Es pot millorar l'esfera dibuixant la silueta dels continents o posant blanc en els pols.

---

Fases de la Lluna

La Lluna il·lumina les nits de la Terra, i és l’astre que més brilla després del Sol. Però al llarg dels 29d 12h 44m 2,9s dies que tarda en donar una volta sencera a la Terra la seva aparença canvia.

- L’objectiu d’aquesta pràctica és conèixer les diferents fases de la Lluna.
 

 Només necessites de paciència i ganes

Segons la posició de la Terra, la Lluna i el Sol, la part il·luminada de la Lluna canvia. Aquestes variacions són les fases lunars.
La Lluna té quatre fases :
- Lluna plena : quan està totalment il·luminada (pleniluni)
- Lluna nova : quan està sense il·luminar (noviluni)
- Quart creixent : període en que augmenta la part il·luminada dia a dia, la zona il·luminada pel Sol és la que es correspondria, aproximadament amb les 3, si la cara de la Lluna fos una esfera de rellotge.
- Quart minvant: Període en el que disminueix la part il·luminada dia a dia, la zona il·luminada pel Sol és la que es correspondria, aproximadament amb les 9, si la cara de la Lluna fos una esfera de rellotge.

 

1. Cada vespre durant un cicle lunar, surt al balcó de ca teva, a la terrassa o al carrer i mira la Lluna.
2. Apunta el dia i l’hora. (Millor si l’hora és semblant i així podràs veure si la posició de la Lluna canvia)
3. Dibuixa el que veus. 

 

 

---

Caseta meteorològica

El primer servei meteorològic internacional es va crear al 1856, quan l’astrònom francès Urbain Leverrier va demostrar que la catàstrofe que va sofrir l’esquadra franco - anglesa al 1854 en aigües de Crimea a causa d’un huracà s’haguessin pogut evitar si haguessin tingut les dades meteorològiques.
Des de llavors hi ha una extensa xarxa d’observatoris meteorològics en tot el món coordinats per l’Organització Meteorològica Mundial (O.M.M.).

- Descriure i identificar els principals instruments meteorològics presents en una estació meteorològica.
- Extreure i interpretar les dades que s’obtenen dels aparells presents en una caseta meteorològica, amb la finalitat de conèixer el clima de la teva zona i realitzar un pronòstic del temps.

Caseta meteorològica, llapis i paper.

Els meteoròlegs col·loquen els instruments de mesura dins caixa de parets amb forats o laminades anomenada garita de Stevenson. Aquesta caseta protegeix els instruments de l’exposició directa al sol que podria falsejar les mesures. Les obertures de les parets permeten que l’aire entri lliurement cap al interior.

Les Casetes meteorològiques s’han de col·locar a mínim 1,20 metres d’alçada, i sempre de manera que s’obrin cap al Nord, protegint així els instruments de sol. Estan pintats de color blanc. I s’haurien d’instal·lar en un lloc obert, que no estigui protegida per edificis o altres obstacles, amb la finalitat d’evitar errors en algunes dades com la direcció o velocitat del vent.

Climogrames

Els climogrames són uns gràfics de doble entrada en el qual es presenten resumits els valors de precipitació i temperatura recollits en una estació meteorològica. La seva forma és típica en cada clima.

 

a) Cerca els valors de temperatura i de precipitacions recollits en una estació meteorològica.
b) Representa en el següent gràfic

 

 

- Fes un eer anar a cercar bolets.

---

Observant el temps

En aquesta pràctica intentarem identificar els diferents tipus de núvols que podem veure en el cel i que ens poden dir que està passant en el cel i el que probablement passarà.

- Conèixer el cicle de l’aigua.
- Reconèixer els núvols com a part important del cicle de l’aigua.
- Conèixer les diferents formes que poden adquirir els núvols relacionant-ho amb les diferents situacions atmosfèriques.

 

 

 

Llapis i paper.

Un núvol és la materialització física i visual del vapor d’aigua atmosfèric que, quan canvia de fase (líquida o sòlida) i agrupar-se forma estructures que cobreixen total o parcialment el cel. La interacció de la llum solar amb les gotes i cristalls de gel fan que els núvols pareixin preferentment blancs, altres vegades grisosos i, fins i tot, negre a la vista.

 

Flon a les preguntes

 

 

- Fes un eer anar a cercar bolets.

---

Reconeixement de minerals

Els  a poder viure.

- Relar.

 

 

 

Pa ,f

Les cè

 

Flon a les preguntes

 

 

- Fes un eer anar a cercar bolets.

---

Reconeixement de roques

Els  a poder viure.

- Relar.

 

 

 

Pa ,f

Les cè

 

Flon a les preguntes

 

 

- Fes un eer anar a cercar bolets.