3 ESO LOMCE: Ciències de la Naturalesa

1. L'organització del cos humà ►
2. Nutrició: aparell digestiu ►
3. L'alimentació humana ►
4. Nutrició: aparell respiratori ►
5. Nutrició: aparell circulatori ►
6. Nutrició: aparell excretor ►
7. Relació i coordinació: sistema nerviós ►
8. Relació i coordinació: sistema hormonal ►
9. Relació i coordinació: els sentits ►
10. Relació i coordinació: aparell locomotor ►
11. Reproducció: aparell reproductor ►
12. La salut humana i el sistema immunitari ►
13. Ecosistemes ►
14. Modelatge del relleu ►

L'organització del cos humà

1. Els nivells d'organització

Els nivells d'organització són els diferents graus de complexitat en què s'organitza la matèria viva.
Els elements de cada nivell s'agrupen per formar altres nivells més complexos, amb característiques i propietats diferents que els elements del nivell anterior.
Per facilitar l'estudi de l'estructura (anatomia) i funcionament (fisiologia) dels organismes vius, es defineixen diferents nivells d'organització.

Abiòtic

Nivell subatòmic: partícules que formen els àtoms (protons, neutrons i electrons).
Nivell atòmic: àtoms. L'àtom és la part més petita de la matèria que manté les seves propietats.
Nivell molecular: una molècula és el resultat de la unió de diferents àtoms.

Biomolècules: molècules que formen els éssers vius. Poden ser:

Biomolècules Inorgàniques: les podem trobar en la matèria viva i en la inerta. Pe: aigua i sals minerals.

- Aigua
- La substància més abundant dels éssers vius (65% del nostre cos, component pricipal de les cèl·lules i dels líquids interns - sang o limfa)
- Hi tenen lloc totes les reaccions químiques.
- És el mitjà de transport de la majoria de susbtàncies.

- Sals minerals
- Formen estructures (closques, esquelet,...)
- Participen en la transmissió de l'impuls nerviós i en la contracció muscular.

Biomolècules Orgàniques: només les trobam en la matèria viva.
- Glúcids o hidrats de carboni
- Formats per monosacàrids (glucosa) que es poden unir i formar polisacàrids (midó, glucògen, cel·lulosa)
- S'utilitzen per emmagatzemar energia (midó - plantes, glucògen - animals)
- Donen forma i rigidesa (cel·lulosa - paret de les cèl·lules vegetals)

- Lípids
- Funció de reserva energètica (greixos)
- Forma les membranes cel·lulars (fosfolípids o colesterol)

- Proteïnes
- La unió dels aminoàcids forma les proteïnes.
- Funció estructural: col·lagen de la pell.
- Funció transportadora: l'hemoglobina de la sang transporta l'oxigen.
- Funció defensiva: anticossos
- Funció reguladora de reaccions químiques: enzims

- Àcids nucleics
- La unió de nucleòtids forma els àcids nucleics. N'hi ha de dos tipus:
- ADN (àcid desoxirribonucleic): emmagatzema la informació de la cèl·lula.
- ARN (àcid ribonucleic): participa en la síntesi de proteïnes.

Biòtic

Nivell cel·lular: cèl·lula.
La cèl·lula és la unitat funcional i estructural dels organismes vius capaç de reproduir-se (Teoria cel·lular).
Nivell de teixit: conjunt de cèl·lules amb una mateixa funció i un mateix origen. Pe: teixit muscular, epitalial, ossi,...
Nivell d'òrgan: els òrgans estan formats per diferents teixits que s'agrupen per dur a terme una funció. Pe: estómac, cor, ronyó,...
Nivell sistema: conjunt d'òrgans semblants que realitzen una funció que estan formats per un mateix tipus de teixit. Pe: sistema esquelètic, muscular, nerviós,...
Nivell aparell: conjunt d'òrgans diferents, cada un amb una funció i que participen en una o diverses funcions. Pe: aparell digestiu , locomotor,...
Nivell d'organisme: ésser viu.

En els organismes unicel·lulars el nivell cel·lular i el nivell organisme coincideixen.

2. La cèl·lula

2.1. Teoria cel·lular

- La cèl·lula és la unitat estructural dels éssers vius. Tots els éssers vius estan formats per una o més cèl·lules.
- La cèl·lula és la unitat funcional dels éssers vius. És la unitat mínima capaç de dur a terme les funcions vitals d'un ésser viu. (Schleiden, Schwann - 1838)

- Tota cèl·lula procedeix, per divisió, d'una altra cèl·lula prexistent. (Virchow - 1855)

2.2. Les cèl·lules: tipus, nombre, forma i mida

Es calcula que en el cos humà hi ha fins a 250 tipus de cèl·lules diferents. Les característiques de cada cèl·lula depenen de la funció que duguin a terme.

Forma, mida —► funció

Tipus
Les cèl·lules són eucariotes: el material genètic està envoltat per una membrana formant el nucli.

Nombre
Es creu que una persona esta formada per més de cent bilions.

100.000.000.000 cèl·lules.

Forma
aplanades - pell
esfèriques - glòbuls blancs
bicòncaves - glòbuls vermells
fusiformes - musculars
estrellades -neurones

Mida
La majoria de les cèl·lules humanes tenen unes poques micres (1 micra = 1 µm= 0,000001m)
Les cèl·lules més grans són els òvuls - 1 i 2 mm o algunes neurones poden arribar a fer alguns cm de longitud.
Les cèl·lules més petites són els espermatozoides.

3. Estructura de les cèl·lules humanes

3.1 Nucli

- Membrana nuclear: membrana doble que delimita el nucli travessada per un gran nombre de porus.

- Nucleoplasma: solució aquosa que es troba a l'interior del nucli.

- ADN - àcid desoxiribonucleic - material genètic: conté la informació i controla les funcions cel·lulars.
L'ADN està associat a proteïnes i forma la cromatina.
Quan la cèl·lula s'ha de dividir, la cromatina es condensa i s'enrotlla en espiral formant unes estructures gruixades anomenades cromosomes (L'èssers humà té 46 cromosomes). L'ADN dels cromosomes es reparteix entre les cèl·lules filles.
Nucleòl: quan la cèl·lula està realitzant les funcions vitals (viu) necessita la informació que conté l'ADN, per tant s'han de fer còpies d'aquesta informació. El nucleòl és una zona densa del ADN que es veu al microscopi i és on s'acumula l'ADN que s'està copiant, les proteïnes que el copien i l'ARN que és la còpia.

3.2 Citoplasma

Solució aquosa que conté:
- substàncies dissoltes
- fibres de proteïnes formant el citoesquelet
- orgànuls cel·lulars

3.3 Orgànuls cel·lulars

Estructures que duen a terme diferents funcions.
La presència d'uns orgànuls o altres i la seva abundància depèn de la funció que realitza cada cèl·lula.

3.3.1 Orgànuls membranosos

Mitocondris

- Estructura:
Ovalats
Tenen dues membranes. L'externa és llisa i l'interna amb nombrosos plecs , anomenats cretes.

L'espai interior s'anomena matriu.

- Funció:
S'hi du a terme la respiració cel·lular. (Glucosa + oxígen —►Diòxid de carboni + aigua + Energia - ATP)

Reticle endoplasmàtic

Reticle endoplasmàtic rugós - RER

- Estructura: format per un conjunt de sacs aplanats comunicats entre ells i que s'expandeixen pel citoplasma.
Es situen al voltant del nucli.
A la cara externa hi té adherits els ribosomes.

- Funció:
Emmagatzema i transporta les proteïnes que sintetitzen els seus ribosomes.

Reticle endoplasmàtic llis - REL

- Estructura: format per un conjunt de tubs aplanats comunicats entre ells i que s'expandeixen pel citoplasma.
La seva membrana no té ribosomes.

- Funció:
Sintetitza - fabrica lípids que emmagatzema a l'interior i que poden unir-se a certes proteïnes procedents del RER.

Aparell de Golgi

- Estructura: són una sèrie de sacs aplanats i en forma de disc superposats i no comunicats. En la seva perifèria s'emeten vesícules.

- Funció:
Modifica els glúcids.
Rep i modifica les substàncies procedents del reticle endoplasmàtic (RER - proteïnes, REL - lípids).
Allibera totes aquestes substàncies mitjançant petites vesícules.

Lisosomes

- Estructura:
Orgànuls membranosos (1 membrana).

- Funció:
Conté hidrolasas àcides que digereixen substàncies de reserva o de rebuig.
Són creades a l'aparell de golgi.
Les vesícules que digereixen els productes cel·lulars (digestió: molècules complexes per obtenir molècules senzills) s'anomenen lisosomes.

Vacúols

- Estructura:
Orgànuls membranosos (1 membrana).

- Funció:
Funció secretora, excretora i d'emmgatzematge.
Intervenen en la regulació de la quantitat d'aigua i sals de la cèl·lula.

3.3.2 Orgànuls no membranosos

Ribosomes

- Estructura:
Són partícules no membranoses formades per ARN (àcid ribonucleic) i proteïnes.
Formades per dues subunitats.
Poden estar dispersos en el citoplasma o adherits a les membranes del RER.

- Funció:
Sintetitzar molècules de proteïnes.

Centrosoma

- Estructura:
Són dos cilindres perpendiculars (centríols) formats per túbuls de proteïnes.
Es troba al voltant del nucli.

- Funció:
Intervé en la divisió cel·lular, regulant el repartiment de cromosomes a les cèl·lules filles.
Forma part dels cilis i flagels que mouen algunes cèl·lules (espermatozoides) o ajuden a moure el medi extern (cèl·lules de la tràquea).

3.4 Membrana cel·lular

Fina membrana que recobreix la cèl·lula. Dóna forma i regula el pas de substàncies entre l'exterior i l'interior cel·lular.

Bicapa lipídica amb proteïnes - model de mosaic fluid.
Membrana semipermeable (barrera relativament impermeable encara que deixa passar algunes susbtàncies de manera controlada)

4. Els teixits

Un teixit és un conjunt de cèl·lules especialitzades a dur a terme una mateixa funció.
En els organismes unicel·lulars, una única cèl·lula fa totes les funcions. En canvi, en els organismes pluricel·lulars hi ha diversos tipus de cèl·lules que s'agrupen i formen teixits especialitzades en una tasca determinada.

Teixits epitelial
Cèl·lules fortament unides entre si, que formen capes. Tipus:
	Epiteli de revestiment	Recobreix i protegeix les superfícies externes o cavitats internes de l'organisme.
	Epiteli glandular	Secreció de substàncies
	- Glàndules exocrines	Secreció de substàncies a l'exterior de l'organisme o a l'interior de cavitats dels cos (sudorípares, salivals, fetge,...)
	- Glàndules endocrines	Secreció de substàncies a la sang (tiroide)
	- Glàndules mixtes	Exocrines i endocrines a la vegada (pàncrees)

Teixit connectiu (d'unió i de sosteniment)
Cèl·lules separades per una substància intercel·lular (matriu), generalment rica en fibres de proteïna. Tipus:
Teixit conjuntiu	Fibròcits: cèl·lules que produeixen fibres com l'elastina o el col·lagen.	Serveix d'unió d'ossos i músculs (tendons, lligaments). Sosté els òrgans interns.
Teixits adipós	Adipòcits: cèl·lules que emmagatzemen lípids.	Reserva energètica i de protecció.
Teixit cartilaginós	Condròcits: cèl·lules que segreguen una matriu flexible i elàstica.	Serveix de suport i de protecció
Teixit ossi	Osteòcits: cèl·lules que produeixen una matriu extracel·lular de gran duresa dipositant sals minerals.	Sosté la resta de les parts del cos (funció esquelètica).
Sang	Eritròcits (glòbuls vermells), leucòcits (glòbuls blancs), plaquetes i el plasma que és la matriu.	Transport de substàncies per tot el cos.

Teixit muscular
Permet la contracció i relaxació dels músculs. Està format per unes cèl·lules allargades, anomenades fibres musculars que s'associen per formar músculs. Tipus:
Teixit muscular llis	Es troba en els òrgans interns - vísceres (estómac, intestí).	Moviment lents i involuntaris
Teixit muscular estriat	Músculs que 'insereixen en els ossos(bíceps).	Moviments voluntaris
Teixit muscular cardíac	Constitueix el cor.	Moviment del cor

Teixit nerviós
Detecta les variacions del medi extern i intern, elabora una resposta i la transmet als òrgans efectors. Format per:
	Neurones	Transmeten els impulsos nerviosos.
	Cèl·lules de la glia	Protegeixen i alimenten les neurones.

5. Òrgans

Òrgans: estructures formades per diversos tipus de teixits agrupats per dur a terme una acció concreta.

La major part dels òrgans tenen:

teixit epitelial - protector
teixit conjuntiu - sosté, protegeix i uneix a altres òrgans

teixit nerviós - coordina la activitat
teixit muscular - possibilita el moviment

6. Sistemes

Conjunt d'òrgans formats pels mateixos teixits.
Sistema ossi format pels ossos
Sistema muscular - músculs
Sistema nerviós - teixit nerviós que forma l'encèfal o la medul·la espinal.
Sistema endocrines - glàndules que segreguen substàncies - hormones a la sang

7. Aparells

Conjunt d'òrgans formats per diferents teixits que cooperen per dur a terme una funció determinada.

Aparell digestiu: obté l'aliment i el transforma en petites molècules que pot utilitzar l'organisme.
Aparell respiratori: hi té lloc l'intercanvi de gasos, aporta l'oxigen necessari per a l'obtenció d'energia en els mitocondris.
Aparell circulatori: reparteix l'aliment i l'oxigen per tot l'organisme i retira les substàncies de rebuig.
Aparell excretor: juntament amb el respiratori, expulsa a l'exterior els productes de rebuig.
Aparell reproductor: es produeixen les cèl·lules reproductores o gàmetes que, després de la fecundació, originaran un nou individu.
Aparell locomotor: format pel sistema muscular i el sistema ossi. Coordinats, possibiliten el moviment del nostre cos.

Per saber més i entendre millor

Lectura: Els nivells d'organització

En els minerals no existeix cap organització superior a la molecular, en canvi en la matèria viva s'hi troben molts de nivells diferents, cada un més complexe que l'anterior, i cada nivell inclou a tots els altres anteriors a ell.
En el nivell molecular, els àtoms dels elements químics s'associen per formar molècules (aigua, proteïnes, etc,.). Diferents molècules s'associen per formar els orgànuls cel·lulars (cromosomes, ribosomes, cloroplasts, etc.).
Els orgànuls cel·lulars formen en conjunt una unitat superior: la cèl·lula, que realitza totes les funcions d'un éssers viu. La cèl·lula és la part més petita que té vida pròpia.
Molts éssers vius formats per una cèl·lula (unicel·lulars) i molts altres estan formats per moltes cèl·lules (pluricel·lulars). Els grups de cèl·lules que s'especialitzen en realitzar una mateixa funció formen un teixit (muscular, nerviós, conductor, etc.) diferents teixits s'agrupen i formen els òrgans (ronyó, cor, etc.). Els òrgans s'agrupen i formen els aparells i sistemes (digestiu, nerviós, etc.). Els diferents sistemes s'agrupen i funcionen coordinadament donant lloc a un ésser pluricel·lular.
Els éssers vius formen poblacions. Una població és una agrupació d'individus de la mateixa espècie que viuen en una zona determinada, i que difícilment poden viure aïllats ja que necessiten relacionar-se entre ells per la reproducció, l'alimentació, etc. L'associació de poblacions de distintes espècies que tenen un dinàmica pròpia constitueixen una comunitat (vegetació d'un bosc, animals d'un llac, etc.).
Les poblacions estan molt lligades al medi on viuen, i en conjunt formen l'ecosistema, que és el conjunt d'éssers vius que viuen en un lloc, les relacions que estableixen entre ells i el medi.
El conjunt d'ecosistemes forma la biosfera, zona de la Terra on existeix la vida.

L'especialització cel·lular - la diferenciació

El cos humà està format per uns cent bilions de cèl·lules. Totes les cèl·lules tenen la mateixa informació però no tots expressen la mateixa.
Les cèl·lules del cos que no estan diferenciades i que tenen la capacitat d'originar altres tipus de cèl·lules s'anomenen cèl·lules mare.
Quan una cèl·lula expressa només una part de la informació que conté es converteix en una cèl·lula especialitzada d'un teixit concret es diu que ha sofert una diferenciació.

Multimèdia

Un tour per la cèl·lula

Jugues? Cellcraft

Nutrició. L'aparell digestiu.

1. Aparells implicats en la nutrició
2. L'aparell digestiu
3. Anatomia de l'aparell digestiu
4. Funció digestiva
5. Malalties de l'aparell digestiu
- Per saber més i entendre millor
- Multimèdia

1. Aparells implicats en la nutrició

Funcions vitals:
- Nutrició
- Relació
- Reproducció

Funció de nutrició:
Processos mitjançant els quals els éssers vius incorporen substàncies de l'exterior i les transformen en matèria pròpia i energia.

Aparells que duen a terme la funció de nutrició:
- Aparell digestiu: ingerir i digerir els aliments per transformar-los amb susbtàncies més simples.
- Aparell respiratori: intercanvi de gasos.
- Aparell circulatori: transporta les susbtàncies simples i l'oxigen a les cèl·lules del cos i hi recull els productes de rebuig.
- Aparell excretor: elimina els productes de rebuig.
(Tots aquests aparells estan controlats pel sistema nerviós i hormonal)

_{(Fes l'esquema en el quadern)}

2. L'aparell digestiu

L'aparell digestiu s'encarrega d'ingerir i transformar els aliments en substàncies més simples, perquè puguin ser absorbides i utilitzades per les cèl·lules, i d'eliminar les restes no digerides.

3. Anatomia de l'aparell digestiu

L'aparell digestiu està format per:

Per comprovar el que saps ...

_{(Fes el dibuix en el quadern)}

3.1 Tub digestiu

Conducte d'uns 10 metres de longitud on hi podem distingir les següents parts:

- Boca:
Cavitat d'entrada dels aliments
Conté:

Llengua: òrgan musculós que mou l'aliment i el mescla amb la saliva.
Dents: serveixen per mastegar - triturar l'aliment.
Glàndules salivals (3.2)

- Faringe:
Conducte comú de l'aparell digestiu i respiratori.
Comunica la boca amb l'esòfag.
Epiglotis: replec que impedeix que l'aliment passi a les vies respiratòries.

- Esòfag:
Tub musculós que comunica la faringe amb l'estómac.
El moviment permet que l'aliment avanci fins a l'estómac.

(Fes el dibuix en el quadern)

- Estómac:
Eixemplament del tub digestiu.
Esfínter d'entrada - càrdies i esfínter de sortida pílor.
En la seva part interna té molts de plecs que secreten els sucs gàstrics.

(Fes el dibuix en el quadern)

- Intestí prim:
Tub de 6m de longitud que està plegat a la cavitat abdominal.
Es divideix en tres regions: duodè, jejú i ili.
Al duodé són abocades les substàncies produïdes pel fetge i el pàncrees.
Les parets internes formen plecs (vellositats intestinals).
Es completa la digestió i hi té lloc l'absorció de la major part dels nutrients que passen a la sang.

(Fes el dibuix en el quadern)

- Intestí gros:
Darrera porció del aparell digestiu que comunica a l'exterior per l'anus.
Es divideix en tres regions: cec, còlon i recte.
Del cec surt una prolongació, l'apèndix vermiforme, que forma part del sistema defensiu.
S'absorbeix aigua i sals minerals.
Es forma la matèria fecal amb els aliments no digerits.

(Fes el dibuix en el quadern)

3.2 Glàndules digestives

- Glàndules salivals:
La saliva permet que els aliments es dissolguin, permet que es percebi el seu sabor, facilita la deglució i l'amilasa salival o ptialina comença la digestió del midó.
Hi ha tres parells de glàndules: paròtides, submaxil·lars i sublinguals.

- Fetge i vesícula biliar:
Glàndula productora de bilis. La bilis s'emmagatzema a la vesícula biliar.
La bilis s'aboca al duodé del intestí prim.
La bilis ajuda a dissoldre els greixos.

- Pàncrees:
Glàndula productora del suc pancreàtic.
El suc pancreàtic s'aboca al duodé del intestí prim.
El suc pancreàtic ajuda a la digestió de les proteïnes.

(Fes el dibuix en el quadern)

4. Funció digestiva

L'aparell digestiu s'encarrega d'ingerir (ingestió) i transformar (digestió) els aliments en substàncies més simples, perquè puguin ser absorbides (absorció) i utilitzades per les cèl·lules, i d'eliminar les restes no digerides (egestió).

_{(Fes el dibuix en el quadern)}

4.1. Ingestió

Entrada d'aliments al tub digestiu a través de la cavitat bucal - boca.
Les dents tallen i trituren els aliments i la saliva els lubrica i inicia la digestió química.
L'aliment mastegat i insalivat forma el bol alimentari, que és deglutit i passa per la faringe fins a l'esòfag gràcies a l'impuls de la llengua.
Quan el bol alimentari entra a la faringe, s'alça el vel del paladar perquè aquest aliment no passi a les fosses nasals i a la vegada baixa l'epiglotis, que tapa la laringe i impedeix que l'aliment penetri a la tràquea.
L'arribada del bol alimentari a l'esòfag origina uns moviments peristàltics que provoquen l'avaç de l'aliment.

Per saber més i entendre millor:

4.1.1. Les dents
4.1.2. La saliva
4.1.3. La llengua
4.1.4. L'epiglotis
4.1.5. Amígdales

4.2. Digestió

Transformació dels aliments en susbtàncies més simples anomenades nutrients, prequè puguin ser utilitzats per les cèl·lules.
El bol alimentari arriba a l'estómac i es troba una vàlvula - esfínter anomenada càrdias, que evita que l'aliment retorni cap a l'esòfag.
Quan l'aliment entra a l'estómac, les glàndules gàstriques segreguen el suc gàstric, que degrada les proteïnes a molècules senzilles.
A més les contraccions de la capa muscular originen les ones peristàltiques, que afavoreixen que es barregi el suc gàstric amb els aliments.
Els principals components del suc gàstric són: aigua, mucus, àcid clorhídric (HCl) i enzims digestius (com la pepsina, que degarda les proteïnes). El suc gàstric és molt àcid, ja que conté una gran quantitat d'àcid. Aquesta condició és necessària perquè actuïn els enzims digestius.
Passades unes hores i com a resultat d'aquesta digestió (química i mecànica), es forma una pasta semilíquida, espesa i molt àcida d'aliments mig digerits anomenada quim, que surt a poc a poc de l'estómac, a través d'una altra vàlvula - esfínter anomenada pílor que en regula la sortida.
Als intestins es completa la digestió i es produeix l'absorció dels nutrients.
En el primer sector de l'intestí prim - el duodè s'hi aboquen la bilis produïda pel fetge, i el suc pancreàtic produït pel pàncrees. A més, és la part de l'intestí que conté més glàndules secretores de suc intestinal. Gràcies a tots aquests sucs, les molècules del quim procedents de l'estómac es redueixen a molècules més petites (glucosa, aminoàcids i greixos dispersos) i es forma el quil.

Per saber més i entendre millor:
4.2.1. Digestió química dels hidrats de carboni, proteïnes i lípids.

Moviments peristàltics i esfínters

4.3. Absorció

Procés pel qual els nutrients obtinguts en la digestió travessen la paret del tub digestiu i són transportats pels vasos sanguinis a tot el cos.
En el jejú i l'ili del intestí prim s'absorbeixen les substàncies del quil.
L'interior de l'intestí prim conté nombrosos plecs i la seva mucosa presenta gran quantitat de petites prolongacions anomenades vellositats intestinals. Tot això permet augmentar la superfície de contacte amb el quil. Les vellositats intestinals contenen en el seu interior capil·lars sanguinis i vasos limfàtics. Durant l'absorció intestinal, la glucosa i els aminoàcids passen a la sang, mentre que els greixos passen a la limfa. Les restes d'aliment que no s'han pogut absorbir passen a l'intestí gros.

4.4. Egestió

Eliminació a l'exterior de les substàncies no digerides o no aprofitables dels aliments.
A l'intestí gros es reabsorbeix gran part de l'aigua i les sals minerals, amb la qual cosa els residus es van fent sòlids.
A més hi ha un gran nombre de bacteris simbiòtics que fermenten i descomponen les restes i fabriquen algunes vitamines (B12, vit K) que també són aborbides, i produeixen gasos intestinals.
Així es forma una massa semisòlida anomenada matèries fecals.
Les ones peristàltiques empenyen aquesta matèria fecal fins el recte, on s'acumulen durant algun temps.
Una vegada aquí són expulsats periòdicament per l'anus en el procés anomenat defecació.

4.4.1 Formació de la matèria fecal

5. Malalties de l'aparell digestiu

5.1. Càries

Malaltia infecciosa produïda per bacteris, que afecta als teixits durs de la dent (esmalt, dentina i cement).
Causes: els bacteris presents a la boca s'alimenten dels glúcids ingerits i produeixen àcids que creen cavitats a les dents.
Prevenció:
- reduir el consum de dolços
- raspallar-se les dents
- acudir al dentista

Com rentar-se les dents?

5.2. Restrenyiment

Trastorn que dificulta l'evacuació dels excrements. És degut a l'absorció excessiva d'aigua per l'intestí gros.
Causes: estrès, fàrmacs o dietes pobres en fibra vegetal.
Prevenció:
- beure aigua (mín 2l)
- fer exercici amb certa freqüència
- menjar aliments rics amb fibra (fruita, verdura, llegums)

5.3. Úlceres

Ferides que s'obrin a les parets internes del tub digestiu (principalment estómac, duodé).
Causes: estrès, infecció bacteriana.

5.4. Gastroenteritis

Inflamació de les membranes internes que recobreixen l'estómac i l'intestí.
Causes: infecció de virus o bacteris.
Símptomes: vòmits, diarees (no s'absorbeixen l'aigua i les sals minerals a l'intestí i els excrements ssón molt líquids) i malestar a l'abdomen.

5.5. Cirrosi hepàtica

Malaltia crònica que consisteix en una mort progressiva del teixit del fetge.
Causes: cosum excessiu d'alcohol.

Per saber més i entendre millor

4.1.1. Les dents

Són unes estructures molt dures que serveixen per tallar i mastegar els aliments.
Presenten una part externa o corona, un part interna o arrel i una part intermèdia o coll.
Les dents estan fetes per una susbtància anomenada dentina i recobertes per un material molt dur anomenat esmalt. L'arrel està fixada als ossos per una susbtància anomenada cement.

Els adults tenen 32 dents (16 en cada maxil·lar):

4 incisives per tallar
2 canines per esquinçar
4 premolars per triturar
6 molars per triturar

La primera dentició o dentició de llet apareix als 6 - 12 mesos i es completa als 30 mesos. Només té 20 dents, ja que falten tots els molars. Més tard apareixen els primers 4 molars.
A partir dels 5 o 6 anys aquesta dentadura comença a caure i és susbtituïda per la dentadura definitiva que es completa entre els 18 - 20 anys amb l'aparició dels darrers 4 molars o queixals del seny.

4.1.2. La saliva

La saliva és un líquid constituït per aigua, enzims digestius i mucina, que és una susbtànccia mucosa.
Gràcies a la saliva:
- l'aliment s'humitetja
- és fa més fàcil la deglució dels aliments
- s'eliminen alguns dels bacteris que entren amb l'aliment
- s'inicia la digestió dels glúcids (amilasa salival - ptialina)

S'estima que la boca està humitejada per la producció d'entre un i dos litres de saliva al dia, i durant la vida d'una persona se'n generen uns 38.000l. Aquesta quantitat de saliva és variable, ja que va disminuint amb l'edat i a causa de diferents tractaments. La producció de saliva està relacionada amb el cicle circadiari, de tal manera que a la nit se'n segrega una quantitat mínima de saliva; a més, la seva composició varia en funció dels estímuls (com l'olor o la visió del menjar) augmentant -per exemple- el pH davant d'aquests estímuls (quan en condicions normals és de 6 a 7).

4.1.3. La llengua

La llengua és un òrgan mòbil situat en l'interior de boca. Exerceix importants funcions com la masticació, la deglució, el llenguatge i el sentit del gust. A més és l'òrganmés fort del cos humà.

4.1.4. Epiglotis

Replec que impedeix que l'aliment passi a les vies respiratòries.

4.1.5. Amígdales

Entre la cavitat bucal i la faringe es troben les amígdales, que són unes estructures que contenen cèl·lules que produïxen anticossos útils en la lluita contra la infecció.
Angines o amigdalitis: mal de gola, les amígdales es tornen blanques o vermelles, hi ha aparició de pus en plaques sobre la superfície amigdalina, febre, problemes en empassar o menjar, dolor a la deglució. Hi ha moltes causes, virus i bacteris altament contagiosos, per a l'amigdalitis.
La típica operació de carnots és, ni més ni menys, que l'extirpació de l'amígadala faríngica.

4.2.1. Digestió química dels hidrats de carboni, proteïnes i lípids. (Llegir però no estudiar)

Digestió química: hidrats de carboni

La digestió dels glúcids comença ala boca per la α-amilasa que actua amb un pH alcalí (boca) i la α-amilasa a l’estomac és inactiva, ja que, l’estomac té un pH 1 - 2 (molt àcid), però a l’intestí prim actua la amilasa pancreàtica actuant sobre el midó. També trobem els enzims: maltasa, sacarasa i lactasa que actuen sobre els disacàrids amb l’obtenció de monosacàrids (glucosa, galactosa i fructosa). On els monosacàrids són absorbits per les cèl·lules epitelials de l’intestí prim cap a la circulació venosa portal.

Digestió química: proteïnes

Igual que la digestió química de les proteïnes també comença a la boca gràcies a l’enzim anomenat pepsina; tot i això en gran mesura la digestió de les proteïnes es realitza en l’intestí (duodè) amb l’acció de les proteases en forma activa: peptidases localitzades en el suc intestinal i suc pancreàtic. La funció principal es la destrucció de gran cadenes de aminoàcids que formen una proteïna o pèptid en l’obtenció de l’element principal que són els aminoàcids. Els aminoàcids obtinguts en la digestió són absorbits per les cèl·lules epitelials de l’intestí prim en direcció venosa portal i al sistema limfàtic cap al conducte toràcic i després cal al sistema venós.

Digestió química: lípids

La digestió dels lípids comença a l’estomac (10% de la digestió total). En l’intestí participen les lipases del suc pancreàtic i suc intestinal amb l’obtenció del 90% de la digestió dels lípids.

En la digestió dels lípids s’obtenen diferents macromolècules com: triglicèrids, diglicèrids, monoglicèrids, àcids grassos de cadena curta i llarga, colesterol, glicerol o Na, K, Mg i Ca; que alguns són solubles i d’altres no.

Les molècules obtingudes que són solubles travessen les cèl·lules epitelials per dirigir-se a la circulació sistèmica per via del conducte toràcic o bé per la vena porta en direcció al fetge.

4.4.1 Formació de la matèria fecal

L'Escala de Bristol és una taula visual d'ús en medicina dissenyada per classificar la femta segons la seva forma i agrupant-la en set tipus diferents. Va ser desenvolupada pel K. W. Heaton i S. J. Lewis a la Universitat de Bristol. La forma de la femta depèn del temps que passa en el còlon.
La interpretació orientativa és la següent:
Els tipus 1 i 2 indiquen restrenyiment.
El 3 i 4 són els més fàcils d'evacuar.
Els tipus 5 i 6 són indicadores de diarrea.
El tipus 7 pot ser un senyal de intoxicació alimentària.

Multimèdia

L'alimentació humana.

1. Aliments i nutrients.
2. Nutrients: tipus.
3. Aliments: tipus.
4. Necessitats energètiques de l'èsser humà. Dieta sana i equilibrada.
5. Conservació i la manipulació dels aliments.
6. Malalties.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Aliments i nutrients

Aliments: són les susbtàncies que proporcionen els nutrients necessaris per a la vida.

Ex: carn, llet, fruita, verdura...

Nutrients: són les susbtàncies que proporcionen l'energia i la matèria que necessita l'organisme.

2. Nutrients: tipus

Tipus de nutrients:

Inorgànics:

- Aigua
- La substància més abundant dels éssers vius (65% del nostre cos, component pricipal de les cèl·lules i dels líquids interns - sang o limfa)

- Hi tenen lloc totes les reaccions químiques.
- És el mitjà de transport de la majoria de susbtàncies.

- Sals minerals
- Formen estructures (closques, esquelet,...)
- Participen en la transmissió de l'impuls nerviós i en la contracció muscular.

Orgànics: només les trobam en la matèria viva.

- Glúcids o hidrats de carboni
- Formats per monosacàrids (glucosa) que es poden unir i formar polisacàrids (midó, glucògen, cel·lulosa)

- S'utilitzen per emmagatzemar energia (midó - plantes, glucògen - animals)
- Donen forma i rigidesa (cel·lulosa - paret de les cèl·lules vegetals)

- Lípids
- Funció de reserva energètica (greixos)

- Forma les membranes cel·lulars (fosfolípids o colesterol)

- Proteïnes
- La unió dels aminoàcids forma les proteïnes.

- Funció estructural: col·lagen de la pell.
- Funció transportadora: l'hemoglobina de la sang transporta l'oxigen.

- Funció defensiva: anticossos
- Funció reguladora de reaccions químiques: enzims

- Vitamines

3. Aliments: tipus

3.1 Classificació dels aliments

Aliments energètics: serveixen com a font d'energia perquè l'organisme pugui realitzar les tres funcions vitals. Aliments rics en glúcids i lípids.
(Pa, pastes, llegums, cereals, sucre, dolços, oli, mantega, maionesa, nata,...)

Aliments plàstics o formadors: necessari per formar les cèl·lules, teixits i òrgans. Aliments rics en proteïnes.
(Llet i derivats, carn, peix, marisc, ous, fruits secs,...)

Aliments reguladors o protectors: necessaris perquè l'organsime pugui utilitzar correctament els altres aliments i desenvolupar les funcions de forma adequada. Aliments com vitamines, minerals i aigua que trobam en fruites i hortalisses.

3.2 Energia dels aliments

Les cèl·lules assimilen els nutrients dels aliments i experimenten una sèrie de reaccions químiques (reaccions d'oxidació) amb les quals s'obté energia (ATP).
Cada nutrient posseeix un valor energètic diferent.

- proteïnes: 4 Kcal/g
- glúcids: 4 Kcal/g

- lípids: 9 Kcal/g
- vitamines, les sals minerals, aigua, fibra vegetal: no oporten energia

Una caloria és la quantitat de calor que s'ha de subministrar a un gram d'aigua per elevar-ne la temperatura un grau centígrad.

4. Necessitats energètiques de l'èsser humà. Dieta sana i equilibrada.

S'anomena dieta el conjunt de substàncies sòlides i líquides que ingerim com a aliment al llarg del dia.
Les dietes han de ser específiques per cada persona, en funció de l'edat, el sexe i l'activitat física que desenvolupi.
La dieta ha de ser completa, variada i equilibrada (amb tots els aliments i amb les quantitats de nutrients i energia suficients).

Dieta sana: completa i variada.

Dieta equilibrada : entrades = sortides

- Entrades: ingesta diària
- Sortides:

- TMB: taxa metabòlica basal. La TMB són les calories que el cos consumeix en un dia, en repòs i a un atemperatura costant. És l'energia que el nostre cos necessita per mantenir el funcionament dels òrgans (respirar - pulmons, circulació - batec del cor, fetge, cervell,...) i per mantenir costant la temperatura del nostre cos (37ºC).
La TMB varia d'una persona a una altra despenent del sexe, el pes, l'edat o de l'estat de salut.

EQUACIONS DE HARRIS I BENEDICT
HOME: TMB = (10 x pes en kg) + (6,25 × alçada en cm) - (5 × edat en anys) + 5
DONA: TMB = (10 x pes en kg) + (6,25 × alçada en cm) - (5 × edat en anys) - 161

- Activitat física: qualsevol activitat suposa un consum d'energia. L'activitat física augmenta les nostres necessitats energètiques. Aquestes necessitats energètiques són diferents per cada tipus d'activitat, per la intensitat de l'activitat i pel pes de la persona.

5. Conservació i la manipulació dels aliments.

Els aliments es deterioren per efecte de la temperatura, la humitat o miroorganismes.
Els processos que serveixen per preservar els aliments poden ser:
- Refrigeració: temperatures baixes per damunt dels 0ºC. Redueix la reproducció dels microorganismes.
- Congelació: temperatures baixes per davall dels 0ºC. Redueix la reproducció delss microorganismes.
- Pasteurització: temperatures altes, inferiors a 100ºC, durant uns segons. Eliminar els microorganismes.
- Esterilització: temperatures altes, superiors a 100ºC, durant un temps determinat. Eliminar els microorganismes.
- Ultrapasteurització (UHT): temperatures altes, superiors a 100ºC, durant molt poc temps. Eliminar els microorganismes.
- Deshidratació (secat, fumat): eliminació de l'aigua per evitar el creixement dels microorganismes.
- Liofilització: congelar i deshidratar un aliment. En rehidratar-lo recupera les seves propietats.
- Addició de subtàncies: impedeixen la proliferació de microorganismes.

- Sucre (confitures)
- Sal (salat, salaó, salmorres)
- Vinagre (envinegrats i escabetxos)
- Additius químics

6. Malalties

Trastorns alimentaris

Trastorns alimentaria: anorexia i bulimia

Tu eres más que una imagen

Fundació Dieta Mediterrània

Nutrició. Aparell respiratori.

1. Aparells implicats en la nutrició.
2. La respiració cel·lular.
3. L'aparell respiratori.
4. Anatomia de l'aparell respiratori.
5. Funció respiratòria: la ventilació pulmonar i l'intercanvi de gasos.
6. Malaties de l'aparell respiratori.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Aparells implicats en la nutrició

_{(Fes l'esquema en el quadern)}

2. Respiració cel·lular

Les cèl·lules eucariotes obtenen l'energia que necessiten per viure mitjançant la respiració cel·lular.
La respiració cel·lular té lloc a l'interior dels mitocondris de la cèl·lula.
En la respiració cel·lular petites molècules orgàniques reaccionen amb l'oxigen i amb aquesta reacció s'obté una gran quantitat d'energia (ATP) a més d'aigua i diòxid de carboni.
Quan la cèl·lula necessita energia per dur a terme alguna activitat, les molècules d'ATP es descomponen i alliberen l'energia que contenen.

(Fes l'esquema en el quadern)

3. L'aparell respiratori

L'aparell respiratori s'encarrega de prendre l'oxigen de l'aire exterior, dur-lo a la sang (aparell circulatori) i eliminar, al mateix temps, el diòxid de carboni que prové de la respiració cel·lular (mitocondris).

4. Anatomia de l'aparell respiratori

L'aparell respiratori està format per:

- Fosses nasals: són dues àmplies cavitats que comuniquen l'aparell respiratori amb l'exterior. A la seva part superior és on es detecten les susbtàncies oloroses. Disposen d'uns replecs anomenats cornets que frenen l'aire i permeten que s'humitetgi i s'escalfi.
- Faringe: és un conducte que es comunica amb les fosses nasals, la boca, l'esòfag, la laringe i les trompes d'Eustaqui. Per tant, comunica, les vies respiratòries amb les digestives.
- Laringe: és un petit conducte d'uns cuatre centrímetres de longitud, situat entre la faringe i la tràquea, i al seu interior hi ha les cordes vocals, que en vibrar amb l'aire que surt dels pulmons produeix els sons.
- Tràquea: és un conducte format per anells cartilaginosos flexibles, gairebé circulars. Interiorment està entepissada per un teixit epitelial ciliat que segrega mucosistat. Gràcies a això és capaç d'atrapar i fer pujar les partícules que pugui portar l'aire.
- Bronquis:Són els dos conductes en els quals es bifurca la tràquea. Cada un d'aquests conductes es dirigeix a un pulmó.
- Pulmons: són dues masses esponjoses constituïdes per milers de ramificacions dels bronquis, denominats bronquíols, que acaben en unes formacions globoses anomenades alvèols pulmonars. Aquests alvèols tenen partes epitelials molt fines que permeten l'intercanvi dels gasos. El pulmó dret té tres lòbuls, i l'esquerra, dos.
Cada pulmó està envoltat d'una membrana doble anomenada pleura, plena de líquid pleural, que permet als pulmons adaptar-se als moviments respiratoris.

(Fes l'esquema en el quadern)

5. Funció respiratòria: la ventilació pulmonar i l'intercanvi de gasos.

5.1 La ventilació pulmonar

La ventilació pulmonar és el procés pel qual l'aire atmosfèric entra fins a l'interior dels pulmons i després surt d'aquests cap a l'atmosfera.
En aquest procés intervenen:
- el diafragma: múscul localitzat davall dels pulmons que separa el tórax de l'abdomen. En el seu moviment ascendent i descendent varia la capacitat toràcica i això fa que es realitzin els moviments respiratoris.
- els músculs intercostals i les costelles: els músculs intercostals unieixen les costelles i varien el volum de la cavitat toràcica.

El procés de ventilació pulmonar es desenvolupa en dues etapes:
- Inspiració: l'aire entra en els pulmons. Els músculs intercostals estiren les costelles cap enfora (cap als costats i cap amunt) i el diafragma baixa, augmenta la capacitat toràcica. Això provoca un descens de pressió a l'interior dels alveòls que arriba a ser inferior a la pressió exterior. Això provoca l'entrada d'aire.
- Expiració: s'expulsa part de l'aire contingut als pulmons. Els músculs intercostals es relaxen i el diafragma puja. La pressió sobre l'aire que omple els pulmons augmenta i això provoca la seva sortida.
(Fes l'esquema en el quadern)

L'aire carregat d'oxigen entra en el sistema respiratori per les fosses nasals, on s'encalenteix i s'humitetja i es neteja de les partícules que conté, que queden retingudes pel moc secretat per les vies respiratòris.
L'aire continua per la faringe i la laringe cap a la tràquea. De la tràquea passa als bronquis, i d'aquests als bronquíols, per acabar als avèols que es troben envoltats de nombrosos capil·lars sanguinis i on es produirà l'intercanvi de gasos.

5.2 L'intercanvi de gasos

L'intercanvi de gasos és el trànsit d'oxigen O2 des dels alveòls pulmonars fins a la sang dels capil·lars pulmonars, i le trànsit de diòxid de carboni CO2 des de la sang fins a l'interior dels alvèols pulmonars.

A cada pulmó hi ha milions d'alvèols que proporcionen una gran superfície d'intercanvi de gasos. Aquest intercanvi de gasos té lloc a través de les fines membranes del capil·lars i els alvèols, per difusió, des del lloc on n'hi ha més al lloc on n'hi ha menys.
La sang carregada d'oxigen, el reparteix a les cèl·lules d l'organisme i recull el diòxid de carboni produït per dur-lo fins als pulmons o fer el camí invers.

(Fes l'esquema en el quadern)

6. Malalties de l'aparell respiratori

Malalties produïdes per bacteris

- Faringitis. Inflamació de la faringe. Símptomes: dolor en empassar, sequedat de gola i febre.

- Bronquitis. Malaltia inflamatòria dels bronquis que provoca dificultat respiratòria. Símptomes: es caracteritza per una producció abundant i duradora de mucositat, acompanyada de tossina. En persones fumadores l'acció irritant del tabac fa que la bonquitis es converteixi en una malatia crònica i la dificultat respiratòria s'agreuja fins al punt de no poder caminar i fer esforços físics o necessitar oxigen suplemetori de manera regular.

- Asma. Disminució del diàmetre dels bronquis i bronquíols que dificulta el pas de l'aire cap als avèols pulmonars. Produeix la sensació d'ofec en respirar. És degut a al·lèrgies (pol·len, àcars, pols, contaminació,...)

- Tuberculosi. Malaltia infecciosa produïda pel bacteri de Koch, que destruiex el pulmó i hi origina cavitats. Es transmet a través de l'aire. Si no es tracta amb antibiòtics, pot ser mortal.

- Legionel·losi. Malaltia infecciosa produïda pel bacteri Legionella. Els símptomes de la legionel·losi en un primer estadi són semblants als del grip però deriven en pneumònia i poden provocar la mort. Es transmet a través de petites partícules d'aigua que contenen el bacteri que provenen de fonts públiques, torres de refrigeració o dutxes.

Malaties produïdes per virus

- Refredat. Símptomes: abundància de mucosistat i estornuts. Desapareix al cap d'una setmana i no hi ha tractament curatiu, el tractament és paliatiu. És molt conatagiós.
- Grip. Símptomes: mucositat nasal, dolors musculars i mal d'ossos, calfreds i febre. Desapareix al cap d'una o dues setmanes i no hi ha tractament curatiu, el tractament és paliatiu. És molt conatagiós. Pot arribar a ser mortal en persones de salut delicada. Hi ha vacunes per les soques del grip més abundant per cada any i per cada regió. Però com que el virus de la grip muta amb facilitat, la vacuna d'un any generalment no sereix per a l'any següent i la vacuna tampoc ens protegeix per a totes les soques del virus.

Per saber més i entendre millor

- Drojnet

Multimèdia

- Qüestionari
- Enllaços d'interès: LLei 42/2010 (antitabac)

- Informe impacte sobre la salud de la llei 42/2010

Joc del sistema respiratori

Nutrició. Aparell circulatori.

1. Aparells implicats en la nutrició.
2. El medi intern.
3. Líquid intersticial.
4. Sistema circulatori sanguini.
4.1 Vasos sanguinis.
4.2 Sang.
4.3 Cor.
5. Sistema circulatori limfàtic.
6. Malalties de l'aparell circulatori.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Aparells implicats en la nutrició

_{(Fes l'esquema en el quadern)}

2. El medi intern

El medi intern és el conjunt de líquids que envolten les cèl·lules d'un organisme. D'aquest medi, les cèl·lules extreuen els nutrients i l'oxigen que necessiten i hi aboquen els productes de rebuig i el diòxid de carboni que produeixen durant el metabolisme.
Les condicions del medi intern (composició, temperatura) s'han de mantenir constats per garantir el bon funcionament de les cèl·lules, és el que s'anomena homeòstasi.
En els éssers humans, el medi intern està format pel:
- líquid intersticial (Apartat 3)
- sistema circulatori sanguini (Apartat 4)
- sistema circulatori limfàtic (Apartat 5)

(Fes l'esquema en el quadern)

3. Líquid intersticial

Líquid que banya directament les cèl·lules.

4. Sistema circulatori sanguini

És l'encarregat de transportar els nutrients i l'oxigen per tot l'organisme, i també de recollir les substàncies de rebuig procedents del metabolisme cel·lular per dur-les als òrgans encarregats d'excretar-les o expulsar-les (ronyons, suor, pulmons). La sang és el líquid que circula per aquest sistema. En els éssers humans la sang sempre circula per vasos, no entra mai en contacte amb les cèl·lules - sistema circulatori tancat.
El sistema circulatori sanguini consta de:
- Vasos sanguinis (4.1)
- Sang (4.2)
- Cor (4.3)

4.1 Vasos sanguinis

Els vasos sanguinis són els conductes pels quals circula la sang que arriba a tots els òrgans, els teixits i a les cèl·lules del cos.
Poden ser de tres tipus: artèries, capil·lars i venes.
Les artèries es ramifiquen i formen arterioles i aquestes en capil·lars, després els capil·lars s'uneixen i formen vènules i aquestes s'uneixen per formar les venes.

(Fes l'esquema en el quadern)

4.1.1 Artèries

Condueixen la sang des del cor fins als diferents òrgans del cos, s'aprimen i es ramifiquen en arterioles.
Les parets són gruixades, resistents i elàstiques, ja que han de suportar la pressió elevada amb què hi circula la sang impulsada pel cor.

4.1.2 Venes

Condueixen la sang des dels diferents òrgans cap al cor.
Les parets són fines i menys elàstiques que les de les artèries, ja que hi circula sang a baixa pressió.
Per evitar el retrocés de la sang, al seu interior hi ha unes vàlvules anomenades vàlvules semilunars.

(Fes l'esquema en el quadern)

4.1.3 Capil·lars

Són petits vasos que com una xarxa uneixen les terminacions de les artèries - arterioles amb el començament de les venes - vènules.
Les parets només tenen una capa de cèl·lules planes (endoteli capil·lar) a través del qual es fa l'intercanvi de gasos, nutrients i substàncies de rebuig entre la sang i les cèl·lules de teixit al que han arribat.

4.2 Sang

La sang és un teixit que té les cèl·lules suspeses en un medi líquid.
La sang és un líquid viscós, de color vermell i de sabor salat, que circula per l'interior dels vasos sanguinis.
Una persona adulta sol tenir uns 5 litres de sang.

Funcions:
- Transporta nutrients des de l'aparell digestiu cap a totes les cèl·lules de l'organisme.
- Condueix l'oxigen dels pulmons fins a totes les cèl·lules de l'organisme i recull el diòxid de carboni per expulsar-ho.
- Recull els productes de rebuig produïts per les cèl·lules i els du a l'aparell excretor (ronyons).
- Transporta les cèl·lules de defensa del cos (limfòcits - glòbuls blancs que produeixen anticossos que inactiven els antígens o cossos estranys).
- Regula la temperatura corporal.

Components:

- Plasma:
És un líquid de color groguenc, lleugerament viscós i salat; format per:

- Aigua (90%)
- Substàncies dissoltes:

Nutrients: glucosa, aminoàcids, lípids, sals minerals.
Productes de rebuig: urea, excés de sals.
Hormones.
Proteïnes: albúmina, proteïnes que contribueixen a la coagulació (fibrinogen) o que l'eviten (heparina), anticossos que inactiven els antígens.

- Cèl·lules sanguínies:
Es formen a la medul·la òssia vermella (teixit situat a l'interior d'alguns ossos - fèmur)
Tipus de cèl·lules sanguínies:

- Glòbuls vermells - eritròcits
Cèl·lules bicòncaves que han perdut el nucli.
Són elàstiques i deformables.
La seva funció és transportar l'oxigen des dels pulmons fins a totes les cèl·lules de l'organisme (respiració cel·lular) i recollir el diòxid de carboni per expulsar-lo.
Per transportar l'oxigen tenen l'hemoglobina.
L'hemoglobina carregada d'oxigen té un color vermell viu, típica de la sang arterial, però quan està carregada de diòxid de carboni té un color més blavós, típica de la sang venosa.

- Glòbuls blancs - leucòcits
Cèl·lules amb nucli. La seva funció és participar en funcions defensives contra les infeccions.
Tenen una vida mitjana variable.
En 1 mm3 de sang hi ha entre 5.000 i 10.000 leucòcits.
Tipus:

- neutròfils
- eosinòfils
- basòfils
- monòcits
- limfòcits: produeixen els anticossos que inactiven els antígens

- Plaquetes - trombòcits
No són cèl·lules autèntiques sinó fragments cel·lulars.
No tenen nucli i intervenen en el procés de coagulació de la sang formant un tap que tanca els petits talls dels vasos sanguinis.
Viuen entre 8 i 12 dies.
En 1 mm3 de sang hi ha entre 150.000 i 450.000 trombòcits.

4.3 Cor

4.3.1 Forma i estructura del cor

Òrgan muscular buit.
El múscul cardíac s'anomena miocardi.
De la mida d'un puny.
De forma cònica, amb la punta cap avall i cap a l'esquerra.
Pes de 250 a 300g.
Situat al costat esquerra del tòrax, entre els dos pulmons.
Interiorment, està dividit en 4 cambres: 2 superiors aurícules i 2 inveriors ventricles.
Les aurícules tenen partes fines perquè reben la sang que arriba al cor.
Els ventricles tenen les parets gruixades perquè impulsen la sang a l'exterior del cor (pulmons i la resta del cos).
L'aurícula esquerra comunica amb el ventricle esquerre i el pas està regulat per la vàlvula mitral.
L'arícula dreta comunica amb el ventricle dret i el pas està regulat per la vàlvula tricúspide.
A l' aurícula esquerra arriben les venes pulmonars (4).
Del ventricle esquerre surt l'artèria aorta.
A l'aurícula dreta arriben les dues venes caves.
Del ventricle dret surt l'artèria pulmonar.
La sortida de sang dels ventricles està regulada per les vàlvules sigmoides aòrtica (esquerra) i pulmonar (dreta).

(Fes l'esquema en el quadern)

4.3.2 Funcionament del cor.

És l'òrgan encarregat d'impulsar la sang a través dels vasos sangunis.
El cor es contrau i es dilata d'una manera rítmica, el batec cardíac.
La fase de dilatació s'anomena diàstole.
La fase de contracció s'anomena sístole.
El cicle cardíac compren entre el final d'una contracció i el final de la següent.

El cor, com qualsevol altre òrgan, necessita sang que li aporti nurients i oxigen, però aquesta aportació no la realitza la sang que circula pel seu interior, sinó que disposa d'un sistema propi d'artèries i venes coronàries.

El cor també presenta una doble membrana que el separa de les altres estructures i el protegeix, és el pericardi.

4.3.3 Contracció cardíaca, pols i pressió sanguínea.

El cor presenta una contracció involuntària, el cor mateix produeix els estímuls perquè la seva musculatura es contregui. Aquest estímul s'inicia a l'aurícula dreta (en l'anomenat nòdul sinoauricular o marcador del pas). Aquest estímul es distribueix per les parets i desencadena la contracció.

La contracció impulsa la sang a través de les artèries que es dilaten, per després contreure's, i dilatar el segünet sector d'artèries. S'inicia una ona que es propada de manera intermitent a través de les artèries i que rep el nom de pols.
La pressió sanguínia és la força que exerceix la sang sobre les parets dels vasos sanguinis quan els ventricles es contreuen. La pressió té un valor màxim o pressió sistòlica i un valor mínim o pressió diastòlica.

La pressió sanguínia és mesura amb els renous de Korotkoff que es poden sentir amb un estetoscopi quan es realitza una esfingomanometria.

4.3.4 Circulació de la sang

La circulació sanguínia humana és tancada, doble i completa.

- Tancada: la sang sempre circula per l'interior del vasos.
- Doble: la sang circula en un doble circuit, ja que per fer una volta completa per ot el cos ha de passar dues vegades pel cor. El dos circuits són:

- Circulació menor o pulmonar: la sang surt del ventricle dret per l'artèria pulmonar fins als pulmons i torna per les venes pulmonars a l'aurícula esquerra. En els pulmons els capil·lrss sanguinis entren amb contacte amb els alvèols pulmonar i es produeix l'intercanvi de gasos (entra O2 i surt CO2)
- Circulació major o general: la sang surt del ventricle esquerre per l'artèria aorta fins a tots els òrgans dl cos i torna per les venes caves a l'aurícula dreta. Es reparteix l'O2 i els nutrients per tot el cos i es recoeix el CO2 i els productes de rebuig.

- Completa: dins el cor la sang rica en oxigen i la sang pobre en oxigen no es barregen.

(Fes l'esquema en el quadern)

5. Sistema circulatori limfàtic

És l'encarregat de recollir l'excés de líquid que envolta les cèl·lules i de tornar-lo a la sang. També transporta greixos que s'absorbeixen a l'intestí i forma part del sistema de defensa de l'organisme.

(Fes l'esquema en el quadern)

El sistema limfàtic consta de:
- Capil·lars limfàtics:
Vasos cecs (sense sortida), molt prims i ramificats.
Recullen el líquid sobrant que banya les cèl·lules del cos (líquid intersticial).

- Vasos limfàtics:
Diferents capil·lars limfàtics s'ajunten i formen vasos més grossos.
Aquests vasos desemboquen en el sistema circulatori sanguini.
Tenen unes vàlvules per impedir el retorn de la limfa.

- Ganglis limfàtics:
Són uns nòduls o engrossiments als vasos limfàtics. Abundants al coll, a les aixelles, als engonals (unió cuixa abdomen) i al voltant de les venes i artèries més importants.
A l'interior hi ha cèl·lules defensives que s'encarreguen de localitzar, reconèixer i combatre els microorganismes que ens poden infectar o substàncies estranyes perjudicials (limfòcits - glòbuls blancs que produeixen anticossos que inactiven els antígens o cossos estranys). Quan això passa augmenta la seva activitat, s'inflamen i es poden tocar.

- Limfa:
És el líquid que circula per aquest sistema.
Conté el líquid intersticial sobrant, els greixos resultants de la digestió dels aliments del intestí i limfòcits (glòbuls blancs que produeixen anticossos que inactiven els antígens o cossos estranys)
La limfa només circula en un sentit. Avança cap a la cavitat toràcica (impulsada per els contraccions dels vasos limfàtics, les contraccions dels músculs esquelètics, els moviments respiratoris del tòrax i per la força de gravetat).

6. Malalties del sistema circulatori

- Anèmia
Quan una persona té un dèficit de glòbuls vermells, es diu que pateix anèmia.
En 1 mm3 de sang hi ha entre 4.000.000 a 5.500.000 glòbuls vermells.
Causes de l'anèmia:
- Manca de ferro (anèmia ferropènica) o d'àcid fòlic o vitamina B12.
- Hemorràgies que provoquen una pèrdua exagerada o repetida de glòbuls vermells (típica en nines adolescents on coincideix una època de creixement amb pèrdues de sang freqüents per la regla)
- Factors hereditaris. Anèmia falciforme: l'hemoglobina està deformada i té forma de falç i dificulta la circulació. Talasemies freqüent en menorquins

- Arteriosclerosi
És l'enduriment de les artèies a causa del dipòsit de plaques (ateromes) d'una substància greixosa anomenada colesterol a les parets internes de les artèries.
Els ateromes provoquen un estrenyiment de les artèries i, per tant, un augment de la pressió arterial. Aquest fet pot provocar el trencament de vasos sangunis.
Si la placa d'ateroma es despren (èmbol) i arriben a òrgans vitals bloquejant el pas de la sang es parla d'embòlia.
L'estrenyiment de les artèries o traumetismes també pot provocar la formació de coàguls de sang anomenats trombes que si es desprenen i arriben a òrgans vitals bloquejant el pas de la sang, provoquen una trombosi.
Les embòlies i les trombosis cerebrals poden provocar la paràlisi de les quatre extremitats o de la meitat de les extremitats.

- Infart de miocardi
És la mort d'un grup de cèl·lules del cor per falta d'irrigació sanguínia per trencament, trombosi o embòlia de les artèries coronàries. Es manifesta amb pressió o dolor intens i prolongat a la zona toràcica, que es pot estendre als braços i espatles a l'esquena i fins i tot a les dents i la mandíbula.

Per saber més i entendre millor

- Coagulació
Les plaquetes participen activament en el mecanisme de coagulació que té com a finalitat aturar les hemorràgies provocades per ferides en els vasos circulatoris i evitar així la pèrdua de sang. En la coagulació a més de les plaquetes hi participen una sèrie de substàncies (proteïnes) presents en el plasma anomenades factors de coagulació.

- Batecs del cor
El cor batega sense aturar-se des d'abans de néixer fins a la mort: al llarg d'una vida d'una duració mitjana pot arribar a contreurer-se i dilatar-se unes 2.500 milions de vegades.

- Cor d'atleta
El cor està format bàsicament per teixit muscular i, com tots els músculs, es desenvolupa amb l'entrenament: una activitat física intensa i regular fa que les cavitats cardíaques s'ampliïn i que les seves parets es tornin més gruixades i potents. Així, el cor aconsegueix impulsar més quantitat de sang en cada contracció i no fa falta que augment massa la freqüència dels batecs quan una exigència física puntual augmenta les demandes de l'organisme. Per aquesta raó, el cor dels esportistes d'elit solen ser més grans de l'habitual i en condicions de repòs treballa a un ritme més lent del normal; en plena competició, un augment moderat de la freqüència dels batecs aconsegueix cobrir tots els requeriments energètics.

Multimèdia

Todo corazon

Apartat:
- Com és?

    - Generalitats - tipus d'aparell circulatori
    - En éssers humans: ...
- Activitats
    - Diseccions virtuals
    - Ens prenem el pols.
    - Com estàs?

- Quèquicom... Sang a les venes - Qüestionari
- Quèquicom... A tot cor - Qüestionari

Joc de l'aparell circulatori
Joc parts del cor

6. Nutrició. Aparell Excretor.

1. Aparells implicats en la nutrició.
2. L'excreció.
3. Anatomia de l'aparell urinari.
3.1 Nefrona
4. Funcionament de l'aparell urinari.
5. Malalties de l'aparell urinari.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Aparells implicats en la nutrició

Funcions vitals:
- Nutrició
- Relació
- Reproducció

Funció de nutrició:
Processos mitjançant els quals els éssers vius incorporen substàncies de l'exterior i les transformen en matèria pròpia i energia.

Aparells que duen a terme la funció de nutrició:
- Aparell digestiu: ingerir i digerir els aliments per transformarlos amb susbtàncies més simples.
- Aparell respiratori: intercanvi de gasos.
- Aparell circulatori: transporta les susbtàncies simples i l'oxigen a les cèl·lules del cos i hi recull els productes de rebuig.
- Aparell excretor: elimina els productes de rebuig.
(Tots aquests aparells estan controlats pel sitema nerviós i hormonal)

_{(Fes l'esquema en el quadern)}

2. L'excreció

L'excreció és el procés pel qual s'eliminen les susbtàncies de rebuig (perjudicial o inútils) de la sang procedents del metabolisme cel·lular.

Les principals substàncies que s'excreten són:
- Urea: com a conseqüència del metabolisme de les proteïnes es produeix amoníac i el fetge el transforma en urea. L'urea en alta concentració és tòxica.
- Àcid úric: com a conseqüència del metabolisme dels àcids nucleics es produeix àcid úric.
- Sals minerals: s'excreta l'excés de sals a la sang.
- Substàncies estranyes: medicaments i additius alimentaris.
- Diòxid de carboni (CO₂): subproducte del procés de respiració.

Òrgans d'excreció:
- Pulmons: eliminen el diòxid de carboni produït en la respiració.
- Fetge: els residus procedents de la digestió i alguns fàrmacs, que s'excreten amb la bilis i són eliminats en els excrements.
- Glàndules sudorípares: produeixen la suor (aigua i susbtàncies de rebuig dels capil·lars sanguinis). Té una composició molt semblant a la de l'orina però més diluïda.
- Aparell urinari: elabora l'orina a partir de l'aigua i de les susbtàncies nocives per a l'organisme presents a la sang i l'expulsa a l'exterior.

(Fes l'esquema en el quadern)

3. Anatomia de l'aparell urinari.

(Fes l'esquema en el quadern)

L'aparell urinari està format per:

- Ronyons: són dos òrgans situats a la part baixa de l'esquena, just al damunt de la cintura amb forma de mongeta. Filtren la sang i n'eliminen la urea, l'àcid úric i l'excés de sals minerals. El líquid que s'origina s'anomena orina.
En el seu interior hi ha milions d'estructures tubulars denominades nefrones.
A cada ronyó arriba una artèria renal gruixada, carregada de productes de rebuig, i en surt una vena renal, amb sang neta.
Si el tallem transversalment podem observar:

- Càpsula renal: capa de teixit conjuntiu que protegeix i dóna forma al ronyó.
- Zona cortical - escorça: té un aspecte granulós perquè hi abunden el corpuscles renals.
- Zona medul·lar - medul·la: té un aspecte fibrós perquè hi hi les nanses de Henle i els conductes col·lectors de les nefrones. Aquestes estructures s'agrupen i formen les piràmides renals o del Malpighi
- Pelvis renal: cavitat interna del ronyó. Té diverses cambres en forma d'embuts anomenades calzes renals, que recullen l'orina produïda en cadascuna de les piràmides de Malpighi i l'aboquen a l'urèter.

(Fes l'esquema en el quadern)
- Uréters: són dos conductes que surten cadascun d'un ronyó. Condueixen l'orina a la bufeta urinària.
- Bufeta urinària: és una bossa muscular on s'acumula l'orina fins al moment de la seva expulsió del cos. A la sortida té un múscul anular, l'esfínter, que en regula l'obertura. Es comunica amb l'exterior a través de la uretra.
- Uretra: és el conducte encarregat de la micció, que és l'expulsió de l'orina a l'exterior. En el homes pertany també a l'aparell reproductor (20 cm) expulsa tant orina com semen. En les dones fa devers 4 cm i és exclusivament urinari.

3.1 Nefrona

És la unitat bàsica estructural i funcional del ronyó.
Parts:
- Corpuscle renal:

El corpuscle renal es compon d'una estructura amb forma de copa anomenada càpsula de Bowman, que conté al seu interior un conjunt de capil·lars sanguinis que es coneix amb el nom de glomèrul renal.

- Glomèrul: amuntegament, en forma de troca, de capil·lars pels quals circula la sang de què s'eliminaran els productes de rebuig.
- Càpsula de Bowman: espècie de bossa que envolta el glomèrul. Hi té lloc la filtració del plasma.

- Túbul renal: llarg tub doblegat, s'hi reabsorbeix l'aigua i certes substàncies. Es distingeixen tres parts.

- Túbul contornetjat proximal
- Nansa de Henle
- Túbul contornetjat distal

- Conducte col·lector: és un tub comú a diversos nefrons, que condueix l'orina a la pelvis renal.

(Fes l'esquema en el quadern)

4. Funcionament de l'aparell urinari

L'orina es forma en els ronyons i en aquest procés es poden distingir tres etapes:
- Filtració: a causa de la pressió sanguínia i la permeabilitat dels capil·lars del glomèrul, gran part de l'aigua de la sang i de les susbtàncies que porta dissoltes es filtren des d'aquests capil·lars cap a la càpsula de Bowman, així es forma una orina molt diluïda i amb moltes substàncies dissoltes.
- Reabsorció: els capil·lars que envolten el túbul renal reabsorbeixen aigua, glucosa i aminoàcids, cosa que fa que la sang recuperi tots els seus components, menys la major part de la urea i una certa quantitat de sal. El líquid que queda al túbul, format bàsicament per aigua i urea, és l'orina.
- Conducció: l'orina passa del túbul contornetjat distal al conducte col·lector. Les cèl·lules de les parets provoquen la sortida de la major part de l'aigua, que passa als capil·lars sanguinis. Al seu interior queda una orina molt concentrada que va a parar a la pelvis renal i després a l'urèter.

5. Malalties de l'aparell excretor

- Còlic nefrític: és un espasme molt dolorós de l'urèter que es produeix quan hi baixen substàncies cristal·litzades, denominades pedres o càlculs renals, que anormalment es poden formar a l'orina. Els càluls poden quedar-se al ronyó o desplaçar-se per les vies urinàries. Per evitar-les es recomana beure molta aigua.
- Cistitis:és una inflamació de la bufeta urinària originada per una infecció bacteriana. Produeix coïssor quan s'orina i a vegades miccions involuntàries d'orina (incontinència urinària). És més freqüent en dones que en homes, per la longitud més reduïda de la uretra i perquè està més pròxima a l'anus, la qual cosa facilita l'entrada de bacteris.

- Insuficiència renal: le nefrones deixen de funcionar, els ronyons no són capaços de retirar la urea de la sang i aquesta s'hi acumula. El malalt s'ha de sotmetre periòdicament a hemodiàlisi.

A la hemodiàlisi, la sang del pacient, presa d'una artèria, passa a través d'un tubs molt fins a un aparell, anomenat dialitzador, que n'extreu els productes de rebuig. Una vegada la sang està neta, l'aparell la retorna a una vena. Normalment aquest procés dura unes quatre hores i es fa unes tres vegades per setmana.

Per saber més i entendre millor

- Orina:
En condicions normals, diàriament es filtren alss ronyons entre 1l i 1,5l de plasma per minut (86400l al dia), encara que el cos només elimina 1,5l d'orina al dia.
La quantitat d'orina varia depnent de l'aigua beguda, la temperatura ambiental, la humitat atmosfèrica, etc.

Multimèdia

7. Relació . Sistema nerviós.

1. Funció de relació i coordinació
2. Components del sistema nerviós
     2.1 Neurones i cèl·lules de la glia
     2.2 Sistema nerviós central
     2.3 Sistema nerviós perifèric
        2.3.1 Sistema nerviós somàtic: actes reflexes i respostes voluntàries
        2.3.2 Sistema nerviós autònom
3. Transtors del sistema nerviós
4. Drogues i addicció
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Funció de relació i coordinació.

La relació és el conjunt de processos pels quals tot ésser viu obté informació i pren les decisions per respondre-hi adequadament.
Per detectar els canvis de l'ambient, tant intern com extern, i coordinara una resposta, el cos humà disposa de:
- els receptors sensorials que capten estímuls procedents de l'exterior
- el sistema nerviós i el sistema endocrí, que processen la informació i elaboren les respostes adequades
- òrgans efectors (glàndules i aparell locomotor (sistema muscular i sistema esquelètic) que executen les respostes

Estímul: qualsevol canvi, tant de l'interior com de l'exterior del cos, capaç de provocar una resposta de l'organisme

⇒ Receptor: estructura capaç de rebre estímus i transmetre'ls als centres nerviosos

⇒ Sistema nerviós i sistema endocrí

⇒ Resposta

⇒ Efector
- Aparell locomotor: resposta motora

- Sistema glandular: resposta secretora

2. Components del sistema nerviós.

2.1 Neurones i cèl·lules de la glia

El sistema nerviós està format per unes cèl·lules molt especialitzades ,les neurones que són capaços de transmetre els impulsos nerviosos.

Parts d'una neurona:
- cos
- dendrites
- axó

Les ramificacions dels extrems de l'axò o de l'extrem de les dendrites poden ser molt nombroses, ja que la cèl·lula pot ser estimulada per milers de cèl·lules i estimular-ne també milers.

- Cèl·lules de la glia
Les cèl·lules de la glia són cèl·lues que sostenen, aïllen i alimenten les neurones.
- Cèl·lules de Schwann, que cobreixen els axons de les neurones amb una beina d'un líquid anomenat mielina que els assegura l'aïllament tèrmic.
- Astrocitos, que sostenen i alimenten a les neurones.

(Fes l'esquema en el quadern)

Les neurones propaguen des del cos i les dendrites un estat d'excitació de la seva membrana fins a l'axò. L'excitació que es produeix en les cèl·lules és deguda a canvis en el potencial de membrana - voltatge o diferència de potencial.
Si s'aplica un estímul, aquest provoca un canvi en la permeabilitat de la membrana, es despolaritza i aquesta despolarització es propaga al llarg de la memebrana - impuls nerviós (velocitat de propagació de 1 - 120 m/s).

Les neurones no estan unides físicament. La transmissió de l'informació nerviosa d'una cèl·lula a una altra es coneix amb el nom de sinapsi.
La sinapsi és unidireccional: l'impuls es transmet de la primera neurona, anomenada presinàptica, a la segona neurona, la postsinàptica.
L'arribada del potencial d'acció a la cèl·lula presinàptica provoca l'alliberament d'unes substàncies químiques anomenades neurotransmissors a l'espai sinàptic. Aquests neurotransmissors són reconeguts per la cèl·lula postsinàptica i provoquen la despolarització de la membrana i un nou potencial d'acció.

(Fes l'esquema en el quadern)

Segons la funció que tenen, les neurones poden ser de tres tipus:
- Neurones sensitives: van del receptor fins al sistema nerviós central (encèfal o medul·la espinal)
- Neurones motores: transmeten les respostes elaborades per l'encèfal o la medul·la espinal als òrgans efectors.
- Neurones d'associació o interneurones: connecten les neurones entre elles.

(Fes l'esquema en el quadern)

El diálogo de las neuronas

La sinapsis

2.2 Sistema nerviós central SNC

El SNC està format per l'encèfal i la medul·la espinal.

Protegit pel crani i la columna vertebral i envoltat per tres cobertes membranoses anomenades meninges i pel líquid cefaloraquidi que té la funció d'esmorteir els cops.

- Encèfal:
Està protegit pels ossos del crani.
Rep informació de l'exterior i de l'interior del cos, la integra i elabora una resposta adequada.

En l'encèfal es diferencien el cervell, el cerebel i el bulb raquidi.

- Cervell:
És la part més voluminosa

Té una superfície amb replecs abundants.

Està dividit per una cissura o solc profund en dos hemisferis cerebrals (esquerra i dret).

La zona més externa - escorça cerebral està formada per substància grisa (que són els cossos cel·lulars i les dendrites de les neurones)
La zona més interna s'anomena susbtància blanca que són els axons recoberts de mielina.

Hi resideix la memòria i la intel·ligència i la consciència. També rep la informació d'òrgans dels sentits i elabora respostes.

- Cerebel:
Es troba sota el cervell

Manté el to muscular, l'equilibri del cos i les activitats que requereixen una coordinació involuntària de moviments (caminar, córrer, ballar)

- Bulb raquidi:
Es troba a sota del cerebel i connecta el cervell amb la medul·la espinal.

Controla les funcions automàtiques, com el ritme de la respiració o el batec del cor.

- Medul·la espinal
És un cilindre nerviós que s'origina a la base de l'encèfal i recorre l'interior de la columna vertebral.
Té una gruixa d'un dit.

En un tall transversal s'hi distingeixen dues regions una interna en forma de papallona formada per substància grisa (que són els cossos cel·lulars i les dendrites de les neurones) i una externa formada per susbtància blanca (axons recoberts de mielina).

Hi arriben els nervis sensitius i en surten el nervis motors, s'elabora una reposta sense intervenció del cervell, són els anomenats actes reflexos.

2.3 Sistema nerviós perifèric SNP

El SNP està format pels nervis que connecten l'encèfal i la medul·la espinal amb les diferents parts del cos.
Hi ha dos tipus de nervis:
- Nervis sensitius condueixen la informació rebuda pels receptots sensorials fins a l'encèfla o medul·la espinal (SNC).
- Nervis motors duen la informació de l'encèfal i la medul·la espinal (SNC) fins als efectors (músculs i glàndules).
Des del punt de vista funcional el sistema nerviós perifèric es divideix en dos sistemes:
- SN somàtic
- SN autònom o vegatatiu.

2.3.1 Sistema nerviós somàtic

El sistema nerviós somàtic regula les respostes en les quals els efectors són músculs.
Es diferencien dos tipus de processos: els actes voluntaris i els actes reflexos.

- L'acte voluntari
Requereix una decisió de la nostra voluntat i l'aparició d'una resposta que s'elabora al cervell. Són actes conscients.

- receptor
- neurona sensitiva
   - medul·la espinal
    - cervell
     - les neurones d'associació del cervell interpreten la informació i generen la resposta
      - medul·la espinal
       - neurona motora
        - resposta

(Fes l'esquema en el quadern)

- L'acte reflex

És una resposta involuntària i molt ràpida que s'elabora a le medul·la espinal, és a dir, no intervé el cervell.
L'acte reflex es produeix davant situacions de perill o que poden generar un dany i que requereixen una resposta immediata.

- receptor
- neurona sensitiva
   - neurones d'associació de la medul·la espinal
     - neurona motora
      - resposta

(Fes l'esquema en el quadern)

2.3.2 Sistema nerviós autònom o vegetatiu

S'anomena així perquè actua fora el control de la voluntat.
Actua sobre les funcions bàsiques de l'organisme que es realitzen de manera involuntària, inconscient i automàtica (batec del cor, movimet dels pulmons o secrecions de les glàndules)
Segons la funció es pot dividir en:
- SNA simpàtic: cada òrgan està controlat per dos nervis, la branca del simpàtic prepara l'organisme per situacions d'activitat.
- SNA parasimpàtic: cada òrgan està controlat per dos nervis, la branca del parasimpàtic prepara l'organisme per situacions de repòs.

3. Transtors del sistema nerviós.

(Fes l'esquema en el quadern)

4. Drogues i addicció

Es considera droga a qualsevol substància química que, introduïda en l'organisme, n'altera una o diverses funciones o hi crea tolerància i dependència.
La tolerància a una droga és la capacitat que té una persona d'adaptar-s'hi, de manera que cada vegada necessita dosis més grans per tal que produeixi el mateix efecte.
La dependència pot ser psicològica, quan es necessita droga per sentir-se bé o física, quan el cos necessita la droga per funcionar amb normalitat.
La síndrome d'abstinència són els transtors físics i psiqics que provoca en l'organisme la interrupció de la presa de la droga.

Les droges es classifiqen en tres grans grups:
- Estimulants: aclareixen l'activitat mental i produeixen estats d'excitació.
- Depressores: produeixen sensacions de tranquil·litat i assossec.
- Psicotròpiques o al·lucinògenes: alteren les percepcions dels sentits.

Realitza un informe complet sobre una de les següents substàncies químiques:
- Alcohol
- Tabac
- Drogues de síntesi - MDMA - éxtasi
- Heroïna
- Cocaïna
- Speed
- Noves drogues de síntesi- Feniletilamines
- LSD
- Cannabis
- Ketamina
- Cloretilo
- G.H.B
- Inhalants
- Fongs alucinògens
- Estramoni

En l'informe s'ha d'explicar:
- Nom científic de la susbtànica química.
- Nom/s comú.
- Tipus de droga segons la classificació anterior.
- Origen: natural o sintètic.
- Forma d'ús o consum.
- Signes (En medicina, un signe clínic és qualsevol manifestació objetiva consegüent a una malaltia o alteració de lasalut, i que es fa evident en la biologia del malalt).
- Símptomes (Als símptomes són els elements subjectius, percebuts només pel pacient).
- Tolerància.
- Dependència.
- Danys físics: a nivell cerebral, vascular, d'òrgans,...
- Bibliografia.

Aquest informe s'ha d'entregar com a treball a mà i com a presentació.
La presentació ha de durà 3 minuts. Es valorarà l'adequació al contingut, la correció, la independència del full i la projecció de veu.
Entra en el portal d'infodrogas publicat per a Rioja Salud per fer la recerca d'informació.
Fes el test Audit de dependència a l'alcohol.

Multimèdia

Erase una vez la vida. Las neuronas.

8. Funció de relació. Sistema hormonal o endocrí.

1. Funció de relació i coordinació.
2. Hormones i glàndules.
3. Control de la producció hormonal.
4. Malalties del sistema hormonal.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Funció de relació i coordinació.

2. Hormones i glàndules

El sistema hormonal o endocrí està fromat pel conjunt de glàndules que segreguen unes substàncies denominades hormones que aboquen a la sang. El sistema hormonal produeix respostes lentes, però d'efectes més duradors que les induïdes pel SN (metabolisme, creixement, maduració sexual,...)
El sistema nerviós i l'endocrí depenen un de l'altre. De fet, en alguns casos, el SN estimula o inhibeix la secreció d'hormones, mentre que en altres casos les hormones estimulen o inhibeixn l'acció del sistema nerviós.

Les glàndules endocrines estan formades per unes cèl·lules especilaitzades que fabriquen i secreten unes substàncies anomenades hormones.

Les hormones són unes substàncies químiques produïdes per les glàndules distribuïdes per la sang a tot el cos i que actuen només sobre els òrgans diana que tenen receptors específics per aquesta hormona.

(Fes l'esquema en el quadern)

3. Control de la producció hormonal

Les hormones actuen en petites quantitats, i un cop han duit a terme la seva funció s'eliminen.
Les glàndules endocrines no secreten hormones constantment.

Un estímul X(

) (intern o extern) arriba al sistema nerviós central (SNC)
   - i estimula l'hipotàlem (situada a la base de l'encèfal)
   - l'hipotàlem regula l'activitat de la hipòfisi (situada a la base de l'encèfal)
   - la hipòfisi segrega hormones que estimulen a altres glàndules
   - la glàndula alliberarà l'hormona
   - l'hormona per la sang arriba al òrgan o cèl·lula diana que produeix una resposta
   - a mesura que augmenta la quantitat d'hormona se n'inhibeix la secreció (retroalimentació negativa o feedback) ja que l'augment d'hormona és un nou estímul per l'hipotàlem o l'hipòfisi per que deixi de donar l' ordre de secreció.

4. Malalties del sistema hormonal

- Diabetis. Malaltia produïda pel dèficit de secreció de l'hormona insulina per part de les cèl·lules del pàncrees. La insulina és necessària perquè la glucosa passi de la sang a l'interior de les cèl·lules. La malalatia es amnifetsa per una excessiva quantitat de glucosa en sang.
La diabetis I - insulinodependents, sol afectar a persones joves i és deguda a una manca de cèl·lules del pàncrees que produeixen insulina.
La diabetis II - sol afectar a persones majors i es produeix perquè les cèl·lules diana de l'organisme no utilitzen la insulina de manera adequada i s'acumula en la sang.

- Goll exoftàlmic. Hiperfunció de la glàndula tiroide, fet que origina un augment del volum d'aquesta glàndula (inflor de coll, prominència dels ulls, augment del metabolisme, sudoració.

- Nanisme i gegantisme. El nanisme es produït per un dèficit de hormona del creixement durant el desenvolupament de la persona. Els nans no solen superar el metre d'altura. El gegantisme eś produït per un excés de secreció de l'hormona del creixement.

9. Funció de relació. Els òrgans dels sentits.

1. Receptors sensorials
2. L'olfacte
3. El gust
4. El tacte
5. L'oïda i l'equilibri
6. La vista

1. Receptors sensorials

Els receptors sensorials estan formats per neurones especialitzades a captar estímuls i generar impulsos nerviosos que transmeten a través dels nervis. Poden estar repartits per tot el cos, com els corpuscles sensorials de la nostra pell, o agrupar-se formant els òrgans del sentits, com els ulls.
Els receptors sensitius es poden classificar en:
- Segons la localització:
   interns
   externs
- Segons l'estímul que detecten:
   quimioreceptors
   termoreceptors
   mecanoreceptors
   fotoreceptors

2. L'olfacte

L'olfacte és el sentit que ens permet detectar les substàncies químiques que transporta l'aire.
Es localitza en la part superior de les fosses nasals (pituïtaria groga).
Són 20 milions de cèl·lules olfactives (quimioreceptors), els axons d'aquestes cèl·lules travessen en os del crani (etmoide) i arriben al bulb olfactiu, que transmeten l'impuls nerviós fins a la zona del cervell que identifica els olors.

(Fes l'esquema en el quadern)

3. El gust

El gust és el sentit que detecta les substàncies líquides o dissoltes a la saliva.
Els receptors del gust es troben a la llengua (papil·les gustatives - quimioreceptors) que s'estimulen i envien l'impuls nerviós al cervell on s'identifica amb un gust determinat.
Hi a 5 gustos bàsics: dolç, salat, àcid, amarg i umami.

(Fes l'esquema en el quadern)

4. El tacte

El sentit del tacte s'origina quan s'estimulen els receptors sensitius de la pell.
Els estímuls són transformats en impulsos nerviosos que es transmeten pels nervis fins a l'escorça cerebral, on s'interpreteen en forma de sensacions de tacte, calor, fred, pressió i dolor.

(Fes l'esquema en el quadern)

5. L'oïda i l'equilibri

El sentit de l'oïda permet percebre les ones sonores.
Les ones sonores recollides pel pabelló auditiu fan vibrà el timpà i aquest a la cadena d'ossets fins a l'orella interna. Dins els canals semicirculars i el caragol o còclea hi ha un líquid (endolimfa) que en el seu moviment activa une cèl·lules sensitives (mecanoreceptor) que envien un impuls nerviós pel nervi auditiu fins al cervell.
El sentit de l'equilibri també resideix en l'orella interna. Hi ha unes cocrecions calcàries que, per gravetat, pressionen unes cèl·lules sensitives que informen al cervell de la posició corporal.

(Fes l'esquema en el quadern)

6. La vista

El sentit de la vista ens permet captar les formes, els colors, les llums i la mida de tot el que ens envolta. L'òrgan encarregat de la visió és l'ull.

- Escleròtica: membrana externa de color blanc
- Còrnia part anterior de l'ull, transparent.
- Coroide capa entre l'escleròtica i la retina, alimenta l'ull.
- Retina: membrana interna, hi ha les cèl·lules fotoseensibles (cons: visió en colors, bastons: visió en blanc i negre)
- Iris: anell muscular que té un orifici en el centre.
- Pupil·la: orifici que deixa l'iris que es pot ampliar o reduir per regular la intensitat de la llum que penetra en l'ull.
- Cristal·lí: lent transparent que ajuda a enfocar les imatges.
- Humor aquós: líquid del interior del globus ocular.

(Fes l'esquema en el quadern)

Multimèdia

- Quèquicom... La visió La visió és un capítol dedicat a l’anatomia i la funcionalitat de l’ull humà: què li passa a l’ull quan es fa vell? Es compara la visió humana amb la d’un ratpenat i un rapinyaire; com són els colors que percep l’ull humà; què li passa a un daltònic,..
Qüestionari

- Quèquicom... El miracle de sentir-hi .L’orella és un òrgan molt fi. Té un marge dinàmic d’un bilió (un 1 seguit de dotze zeros). Això vol dir que té una sensibilitat extraordinària, però al mateix temps és un òrgan molt delicat.

Qüestionari

Érase una vez la vida. El oído. La vista.

10. Relació i Coordinació. Aparell Locomotor.

1. Aparell locomotor: parts i funcions
2. Sistema esquelètic
2.1 Ossos
2.2 Articulacions
2.3 Lligaments
3. Sistema muscular

1. Aparell locomotor: parts i funcions

Funcions:
- Dur a terme les respostes motores elaborades pel Sistema Nerviós.
- Suport intern de l'organisme
- Realitzar moviments i desplaçaments

Aparell Locomotor

- Sistema esquelètic

- Format per l'esquelet: ossos, articulacions i lligaments.
L'esquelet es divideix en: cap, tronc i extremitats.
- Funcions:

- Intervenir en el moviment del cos (part passiva)
- Donar forma
- Suport del pes
- Protegir de cops els òrgans interns
- Permetre l'ancoratge del músculs
- Emmagatzemar calci i fósfor
- Produir cèl·lules sanguínies a la medul·la òssia

- Sistema muscular

- Format per músculs i tendons
- Funcions:

- Produir moviments necessaris per les funcions vitals (part activa)
- Mantenir la postura.

2. Sistema esquelètic

2.1 Ossos

Òrgans vius que es nodreixen i creeixen
Els ossos estan formats per teixit:

- cartilaginós
- conjuntiu
- hemàtic
- nerviós i
- ossi

El teixit ossi està format per:

- cèl·lules - osteòcits
- envoltades per matèria orgànica - osteïna
- que s'impregna de materials minerals: fosfat de calci, fosfat de magnesi, carbonats de calci.

(La matèria mineral proporciona resistència i rigidesa però l'os és fràgil i la matèria orgànica i aigua li donen el grau just d'elasticitat per no ser fràgil al xoc)

(Fes l'esquema en el quadern)

2.1.1 Tipus d'ossos segons la forma

- Ossos llargs: forma allargada i cilíndrica
- Ossos plans: forma plana i ampla
- Ossos curts: forma cilíndrica o cúbica

2.1.2 Estructura de l'os

2.1.3 Formació i creixement dels ossos

Ossificació: procés de formació dels ossos.
L'esquelet fetal és de cartílag i és el motlle que serà substituït per teixit ossi.
Hi podem trobar dos tipus de cèl·lules:

- Osteoblasts: formen el teixit ossi i que provenen del periost (membrana conjuntiva que revesteix els ossos)
- Osteoclasts: resorció òssia.

Creixement dels ossos
- En longitud es realitza en els cartílags de creixement situats en la separació entre epífisi i diàfisi.
- En diàmetre degut al periosti. Els osteoblasts formen nou teixit i els osteoclasts resorbeixen les parts mortes o danyades.

2.2 Articulacions

Estructures que uneixen els ossos, impedeixen que se separin però en alguns casos en permeten el moviment.
Tipus:

- Immòbils o sutures (sinartrosi)
No permeten el moviment dels ossos un respecte dels altres. Ex: ossos del crani

- Mòbils (diartrosis)
Permeten una gran varietat de moviments entre els ossos

Cartílag - càpsula articular
Lligaments - uneixen els ossos
Líquid sinovial - líquid que acta com a libricant i esmorteïdor
Ex: colze, espatlla, genoll

- Semimòbils (amfiartrosi)

Uneixen fortament els ossos, però permeten un lleuger moviment.

Cartílag - en les vèrtebre els discs intervertebrals
Lligaments - uneixen els ossos

2.3 Lligaments

Teixit conjuntiu fibrós i elàstic que uneix els ossos entre ells.

3. Sistema muscular

Els músculs són els òrgans que donen forma al cos i els responsables de l'execució dels moviments, gràcies als tendons que els uneixen als ossos.

- Cèl·lules musculars: citoplasma units o sarcoplasma que conté dos tipus de proteïnes (actina i miosina) responsables en darrer lloc del moviment.
S'uneixen i formen

- Fibres musculars

- Fibres musculars estriades (al microscopi es veuen bandes)

- Múscul cardíac (miocardi)
Contracció ràpida i involuntària

- Múscul esquelètic - produeixen el moviment de l'esquelet
Contracció ràpida i voluntària

Les cèl·lules musculars s'agrupen i formen

una fibra muscular (recoberta de teixit conjuntiu - endomisi),
les fibres musculars s'agrupen i formen

feixos musculars (recoberta de teixit conjuntiu - perimisi)
els feixos musculars s'agrupen i formen

un múscul (recoberta de teixit conjuntiu - epimisi)

La unió del teixit conjuntiu que recobreix fibres, feixos i múscul (endomisi, perimisi, epimisi) formen els tendons. Els tendons uniexen els múscul amb l'os.
Els tendons es classifiquen per la forma o per la funció (flexor - extensor, abductor - adductor, pronador - supinador, elevador - depressor, esfínter - dilatador)

- Fibres llises (al microscopi no es veuen bandes)

Òrgans (excepte el cor), tub digestiu i vasos sanguinis
Tenen una contracció lenta i involuntària.

11. Reproducció. Aparell reproductor.

1. Reproducció de l'èssers humà

Característiques:
- Reproducció sexual (# asexual)
gàmeta femení - òvul + gàmete masculí (espermatozoide) = zigot

- Fecundació interna (# externa)
L'òvul i l'espermatozoide s'uneixen dins l'aparell reproductor de la dona.

- Desenvolupament embrionari - vivípars (# ovípars, # ovovivípars)
L'embrió es desenvolupa a l'interior de l'aparell reproductor femení.

Processos de la reproducció
1. Producció de gàmetes
    2. Fecundació
      3. Desenvolupament: zigot —► embrió —►fetus
        4. Part o naixament
          5. Desenvolupament de l'infant a adult capaç de produir gàmetes.

2. Aparell reproductor i gàmetes masculins

(Fes l'esquema en el quadern)

Escrot —►Testicles —►Tubs seminífers —►Epidídim —► Conductes deferents —► Uretra - Penis —► Ejaculació |
G. Cowper + Pròstata —> Semen <— Vesícules seminals

3. Aparell reproductor i gàmetes femenins

(Fes l'esquema en el quadern)

Ovaris (fol·licles de Graaf) —►Trompes de fal·lopi —► úter —► coll de l'úter —► vagina

3.1 Cicle menstrual

2 hormones:

Estrògens:

- Produït pels ovaris
- Desenvolupament i manteniment dels caràcters sexuals secundaris

- Formació del fol·licle de Graaf i maduraació de l'òvul (max ovulació - 28 dies)

Progesterona:

- Produït pel folicle de Graaf
- Creixement i maduració de l'endometri (úter) on s'implanta l'òvul fecundat.

- En el màxim de progesterona l'endometri està completament desenvolupat, si no hi ha fecundació el folicle de Graaf degenera. Es depren l'endometrei i comença la regla o menstruació.

4. Fecundació

òvul (viu 24h) + espermatozoide (vius 3 a 5 dies)

Coit - acte sexual introducció del penis en la vagina
|

Fecundació
Zigot

|— el fol·licle de Graaf no degenera i segueix alliberant progesterona
El zigot comença a dividir-se

|
Úter - nidació o implantació

|
Embrió

Es desenvolupa
- Placenta - endometri

- Cordó umbilical - connecta embrió i placenta
- Sac amniòtic i líquid amniòtic on es manté l'embrió

5. Desenvolupament: gestació o embaràs

zigot —► embrió —►fetus = 280 dies = 40 setmanes

- 1r Trimestre

10 cm
Formació cap tronc i extremitats

Formació dels òrgans internss i aparell circulatori, excretor i reproductor

- 2n Trimestre

30 cm
Madura el sistema nerviós

Es completa l'aparell circulatori i excretor
Es reconeix el sexe

- 3r Trimestre

50 cm
Maduren els òrgans

Augmenta de mida i pes

6. Part

- Dilatació
Es dilata el coll de l'úter.
Músculs de la vagina es relaxen i dilaten
La musvulatura de l'úter es contreu —►contraccions
Es romp el sac amniòtic

- Expulssió
Contraccions i empenta amb el diafragma.
Es talla el cordó umbilical (melic, guia o llombrígol)

- Deslliurament
Surt la placenta i els restes de l'endometri.

7. Desenvolupament. De infant a adult.

- Infància (0 - 10 anys)

Els aparells reproductors estan formats (caràcters seexuals primaris)

- Pubertat (10 - 14 anys)

Homes

Primaris - comença la producció d'espematozoides
Secundaris

- augmenta el greix en el ossos
- augmenta la massa muscular

- veu més greu
- apareix la barba i borrissol

Dones

Primaris - primera menstruació
Secundaris

- creixement dels pits
- s'aixamplen els malucs

- borrissol al

- Adolescència (+ 2 a 5 anys)

Necessitat d'independència
Necessitat d'explorar els nostres sentiments i el nostre cos

Desig sexual
Situacions de conflicte amb els adults

- Adult (220 - 25 anys)

Mètodes anticonceptius

Els anticonceptius ens permeten gaudir de la sexualitat compartida evitant el risc d’un embaràs no previst. Cada persona haurà de decidir quin mètode li pot anar millor en els diferents moments de la vida, d’acord amb la seva edat, la situació personal, el tipus i la freqüència de les relacions, les pròpies creences, etc., ja que som diferents i no tenim un mètode ideal per a tothom.

En el moment de triar un anticonceptiu és important conèixer les seves característiques (mecanisme d’acció, eficàcia, possibles efectes secundaris, preu...) i saber com utilitzar-lo correctament, ja que això ens permetrà decidir quin pot ser el millor mètode per tal de prevenir embarassos no planificats i, en alguns casos,infeccions de transmissió sexual.

Realitza un informe complet sobre una de les següents mètodes anticonceptius:
- Preservatiu masculí
- Preservatius femení
- Diafragma
- Productes espermaticides
- Píndoles anticonceptives
- Anell vaginal
- Pegats anticonceptius
- Implants subcutanis
- Injectables intramusculars
- Dispositiu intrauterí
- Mètodes anticonceptius permanents
- Mètodes d'abstinència periòdica
- Marxa eenrere o coit interumput
- Pastilla del dia després o anticoncepció d'urgència

En l'informe s'ha d'explicar:
- Nom
- Nom/s comú.
- Mecanisme d'acció
- Eficàcia
- Possibles efectes secundaris
- Preu

Aquest informe s'ha d'entregar com a treball a mà i com a presentació.
La presentació ha de durà 3 minuts. Es valorarà l'adequació al contingut, la correció, la independència del full i la projecció de veu.

Si cerques informació i no la trobes: Centre jove d'anticoncepció i sexualitat

La salut humana i el sistema immunitari

1. Salut i malaltia
2. Transmissió de malalties infeccioses
3. Sistema immunitari
4. Respostes del SI
5. Prevenció
6. Tractament de malalties infeccioses
7. Malalties no infeccioses

1. Salut i malaltia

Salut: (segons la OMS) és l'estat de "complet" benestar físic, mental i social. No és l'absència de malaltia.
Components:

- Salut física: funcionamnet correcte del nostre organisme.
- Salut mental: què sentim, pensam i desenvolupam les nostres activitats diàries. L'objectiu és mantenir un equilibri emocional i psicològic, control de les emocions, l'autoestima i la confiança en un mateix.

- Perspectiva social i ambiental: viure amb pau, l'alimntació, l'educació, l'habitatge, el salari digne, justícia social,... són condicions necessàries per tenir una bona salut.

Malaltia: és una alteració de l'organisme que produeix la pèrdua de la salut.

- Etiologia d'una malaltia: és la cusa o causes que la produeixen.
- Símptomes: manifestacions subjectives associades a una malatia (dolor, cansament, falta de gana, tristesa,...)

- Signes: manifestacions objectives associades a la malaltia (febre, diarrea, taques a la pell, vòmits,...)
El metge utilitza els símptomes i els signes per fer-ne un diagnòstic i aplicar un tractament.

Classificació de les malalties:

- Segons quin sigui l'aparell o òrgan afectats: respiratòries, digestives,...
- Segons la seva durada: aguda - curta, crònica - llarga.

- Segons la causa:

- Infeccioses: produïdes per microorganisme patògens que quan penentren en el nostre organisme, es reprodueixeen i provoquen una infecció.

- Virus: els virus no són vertaders éssers vius, són patògens obligats. Grip, xarampió, pigota, VIH.
- Bacteris: unicel·lulars, procariotes. Salmonel·losi, pneumònia, difteria, tètanus, tuberculosi.

- Fongs: unicel·lulars o pluricel·lulars, eucariotes, heteròtrofs. Peu d'atleta, candidiasis.
- Protozous: unicel·lulars, eucariotes. Malària, malaltia de l son.

- No infeccioses: càncer, esclerosi, cardiopaties.

2. Transmissió de les malalties infeccioses

Elements que intervenen en la transmissió:

- Agent infecciós: microorganisme patogen.
- Font: lloc on es troba el microorganisme patogen.

- Vector: animals que transporten els microorganismes patogens fins a les persones.
- Hoste: persona que contreu la infecció i es posa malalta.

Portes d'entrada a l'hoste
- Via cutània: ferides o petites fissures a la pell
- Via respiratòria
- Via digestiva
- Via genital

3. Sistema immunitari

Definicions:
- Immunitat: capacitat de fer front a una determinada malaltia infecciosa (malatia provocada per un patogen)
- Immunologia: ciència que s'encarrega d'estudira els diferents tipus d'immunitat.
- Immunitat innata: immunitat que s'adquireix des del moment del naixement.
- Immunitat adquirida: immunitat que s'adquireix després del primer contacte amb el patogen.

- Respostes del SI: humoral i cel·lular.
- Antigen: substància capaç de desencadenar una resposta immunitària.
- Anticossos o immunoglobulines Ig: són proteïnes del grup de les globulines que s'uneixen específicament als antígens.

3.1. Immunitat innata

Immunitat que s'adquireix des del moment del naixement.
Són mecanismes de defensa inespecífics, és a dir, que actuen sobre qualsevol tipus de microorganismes.
Poden ser:

- Barreres físiques: pell
- Barreres químiques: molècules que contenen els nostres fluids naturals (saliva, suc gàstric o sang)

- Cèl·lules que fagociten microorganismes

Les barreres defensives inespecífiques es classifiquen en:

- Primàries
Intenten evitar l'entrada del patogen en l'organisme.

- Pell

- Pel gruix que té, descamació, per les secrecions sebàcies i de suor que produiex un pH un poc àcid,pels bacteris normal de la pell que impedeix l'assentament de nous microorganismes, per la presència de pèls

- Secrecions

- Secrecions mucoses (totes les obertures naturals dels animals (boca, anus, fosses nasals, vies respiratòries, urogenitals i digestives) estan recobertes de mucus on queden atrapats.
- Secrecions que contenen enzims (saliva, secreció lacrimal i secreció nasal) capaç de destruir la paret bacteriana.

- Secrecions àcides de l'epiteli vaginal i dels conductes digestius com l'estómac.

- Microbiota normal intestinal: evita la proliferació de microorganismes patògens per competència.

- Secundàries

Es posen en marxa quan els patògens travessen les barreres primàries.

- Proteïnes antimicrobianes

- Cèl·lules assassines (Natural killer) detecten cèl·lules humanes infectades per virus i cèl·lules canceroses i provoquen la lisi de les membranes, la seva mort.

- Cèl·lules fagocítiques: globuls blancs o leucòcits que s'alliberen en la resposta inflamatòria.

- Monòcits (2-8% del total dels leucòcits) es troben en el torrent sanguini i després d'uns quants de dies migren a diferents teixits i es transformen en macròfags.
- Neutròfils (50 - 70% del total de leucòcits). Els neutròfils estan en el torrent sanguini i quan hi ha un teixit infectat s'hi veuen atrets.

3.2. Immunitat adquirida

Immunitat que s'adquireix després del primer contacte amb el patogen.
És una resposta específica contra el patogen.
Les característqiues d'aquesta immunita són:

- Especificitat:

Els limfòcits reconeixen específicament molècules estranyes dels microorganismes, els antígens i fabriqun anticossos.

Anticòs: proteïnes específiques capaces d'unir-se als antígens, bloquejar-los o produir la destrucció dels microorganismes.

- Memòria: el SI recordaa la resposta contra un determinat antígen i la guarda en la seva memòria. Davant una segona infecció pel mateix microorganisme la resposta és més ràpida.

L'immunitat adquirida pot ser:

- Natural

- Activa: el SI produeix AntiCossos específics contra el microorganisme causant de la malaltia

- Passiva: anticossos no són produïts pel mateix individu. El fetus dels mamífers reben els antiC que hi ha a la sang de la mare a través de la placenta.

- Artificial

- Activa: Vacunació. Mètode preventiu d'immunitat activa.
Injectar microorganismes morts o atenuats de la malaltia que s'intenta prevenir, per a activar el SI i que genere antiC específics. Té efectes duradors

- Passiva. Seroteràpia. Mètode curatiu.
Proporcionar a un pacient malalt els antiC específics per als antiG que produeixen la malaltia. Els efectes amb una durada limitada.

4. Respostes del SI: humoral i cel·lular

Resposta immunitària: conjunt de cèl·lules, teixits, òrgans i molècules que reconeixen els antiG, molècules estranyes a l'organisme, la qual cosa desencadena una sèrie de processos cel·lulars i moleculars que els neutralitzen o els destrueixen.
La resposta pot ser de dos tipus:

- cel·lular: proporcionada per cèl·lules
- humoral: antiC

Òrgans limfoides

Òrgans en què es formen, es transformen o s'acumulen els limfòcits.

- Òrgans limfoides primaris
On es produeix la maduració definitiva dels limfòcits.

- Tim
Desenvolupament dels limfòcits T.

- Medul·la òssia roja
Cèl·lules precursores dels limfòcits.

- Òrgans limfoides secundaris
On els limfòcits desenvolupen la seva activitat.

- Melsa
Òrgan encarregat de filtrar la sang per eliminar-ne els eritròcits i els leucòcits defectuosos. Zones riques en limfòcits B i T.
- Teixit limfoide difús
Amigdales, apèndix, plaques de Peyer - intestí prim.
Parts del cos on hi podem trobar limfòcits, cèl·lules plasmàtiques i fagòcits.
- Ganglis limfàtics (engonals, axil·les, zona cervical i subclavicular)

Limfòcits

Cèl·lules immunocompetents que es troben en la sang i a la limfa.
Tenen un nucli gran i arredonit.

Poc citoplasma.
Representen d'un 20 - 40% dels glòbuls blacs.

Els limfòcits procedeixen de les cèl·lules mare hematopoiètiques de la medu·la òssia roja.

Tipus

- Linfòcits B
Responsables de la immunitat humoral.
Es formen a la medul·la òssia.

A la membrana plasmàtica presenten receptors d'antiG en forma de Y.
Aquest receptor es pot unir a dos antiG.

Quan contacten amb un antiG es converteixen en cèl·lules plasmàtiques, desenvolupen un gran RE i produeixen antiC específics.

- Limfòcits T

Responsables de la immunitat cel·lular.
Maduren al Tim i no produeixen antiC.

A la membrana plasmàtica hi ha receptors d'antiG.
El receptor només s'uneix a un antiG.

Tipus:

- Limf T citotòxics:
Destrueixen les cèl·lules infectades per virus o bacteris patògens mitjançant l'alliberament de citotoxines.
Citotoxina - perforina: indueix l'aparicó de porus en la mb de la cèl·lula infectada.
- Limf T col·laboradors - helper (Th)
Secreten le sinterleucines que activen els limf B o indueixen la proliferació de limf T citotòxics.

5. Prevenció

- Higiene personal i ambiental
- Salut sexual. Preservatius com a mètode de preveció de les MTS.
- Higienen alimentària.
- Vacunació.
- Mesures preventives abans d'anar de viatge.
- Cura de mascotes

6. Tractament d'infeccions

- Si és bacteriana – antibiòtics
- Si és vírica – antivirals si es tenen i sino només mesures paliatives – analgèsics.
- Si és fungica – antifúngics o antimicòtics
- Si és per protozous – són difícils de tractar, hi ha pocs fàrmacs específics.

7. Malalties no infeccioses

- Traumàtiques: cops o torçades
- Metabòliques: diabetes o celiacs
- Genètiques: daltonisme, hemofilia
- Degeneratives: Alzheimer, artrosi
- Autoimmunitàries: esclerosi múltiple
- Tumor i Càncer.

Multimèdia

Què qui com?
Com funcionen els anticossos delators.

- Quèquicom... Ebola, l'amenaça del virus. La lluita contra l’Ebola és una lluita solitària contra el temps. Aquest virus és una autèntica bomba biològica. Enganya el sistema immunitari i desfà les venes. I no hi ha altre remei que els anticossos que el mateix malalt fabriqui. “Quèquicom” desxifra tots els misteris de l’Ebola, un virus que està devastant Àfrica i que ja amenaça el món occidental.

Qüestionari

Erase una vez la vida.
Los centinelas del cuerpo. La vacunación.

L'estructura dels ecosistemes

1. La biosfera, l'ecosfera i els ecosistemes

Ecosistema: és el conjunt d'èssers vius que habiten en un lloc, les relacions que s'estableixen entre aquests organismes, a més de les característiques del lloc i les relacions entre el medi i els organismes.
La branca de la biologia o ciència que estudia la composició i funcionament dels ecosistemes és l'ecologia.

Biosfera: el conjunt de tots els éssers vius que habiten la Terra.

Ecosfera: és el conjunt de tots els ecosistemes del nostre planeta.

2. Biòtop

És la part inorgànica - no viva de l'ecosistema.
Per descriure'l hem de fer una llista del factors abiòtics que hi podem trobar.
Factors abiòtics: són les variables fisicoquímiques del medi que influeixen en la vida dels organismes.

Exemples de factors abiòtics:

- Físics:

Tipus de sòl: arena, roques, argila.
Moviment de l'aigua: llacs, torrents, rius.
Temperatura: temperatura mitjana, temepratura màxima, temperatura mínima.
Precipitacions: quantitat de precipitacions i règim de precipitacions (igual en tots els mesos, concentrades en uns quans mesos,...)
Humitat relativa.
Vent.
Quantitat de llum.

- Químics:

Presència de nutrients en el sòl.
Presència d'aigua.
Tipus d'aigua: salada, dolça.
Concentració d'oxígen i de diòxid de carboni.
Presència de contaminants

3. Relacions entre el biòtop i la biocenosi

La biocenosi provoca modificacions sobre el biòtop.
Els factors abiòtics influeixen en el tipus d'ecosistema, però també la biocenosi provoca modificacions sobre el biòtop amb el pas del temps.
Per exemple l'evolució del sòl:

Roca —► Líquens, plantes herbàcies —► Sòl —► Arbusts + sòl —► Arbres i arbusts + sòl

1. Els fenòmens atmosfèrics actuen sobre les roques de la superfície i en provoquen la meteorització.
2. S'hi instal·len éssers vius, que col·lboren a disgregar les rouqes i en provoquen compostos orgànics. En zones on lestemperatures a l'estiu són altes i les precipitacions escasses, es pot establir una biocenosi de líquens i plantes herbàcies. Després de 10 o 15 anys, la biocenosi provoca canvis en el biòtop: les arrels de les plantes van produint la disgregació de la part superficial de la roca calcària i s'allibera argila que conserva l'humitat.
3. El resultat és la formació d'una capa superficial que recobreix les roques i la formació d'horitzons. Després de 10 o 20 anys més, la creixent humitat del sòl i una capa més grruixada d'argila permeten el creixement d'alguns arbres.
4. El sòl madur permet una vegetació de port més gran i la instal·lació d'animals. Cada vegada el sòl és més argilós i méss humit, comença a desenvolupar-se una biocenosi diferent, hi ha més arbres i més grans i les cadenes tròfiques es transformen en xarxes tofiques de cada vegada més complexes. La relació entre biocenosi i biòtop s'intensifica i les relacions entre la biocenosi ees fan més estables.

4. Biocenosi

És la part orgànica - viva de l'ecosistema.
La biocenosi és el conjunt de tots els éssers vius que viuen en un ecosistema.

- El conjunt d'individus de la mateixa espècies que habiten a la mateixa àrea s'anomena població.
- El conjunt depoblacions que viuen a la mateixa àrea formen una comunitat.

Hàbitat: és el lloc físic d'un ecosistema on viuen els individus d'una espècie. L'hàbitat d'un ésser viu té les condicions naturals necessàries que li permeten viure-hi, si no és així canviarà d'hàbitat.

Nínxol ecològic: és el paper que du a terme o com actua una espècie en un ecosistema. P.e: com es comporta, de què s'alimenta, com es repodueix o com afecta a altres espècies del mateix ecosistema.
Si dues espècies tenen el mateix nínxol una d'elles tendirà a desaparèixer.

Animal                   Hàbitat            Nínxol

Girafes i zebres    Sabana                  Girafes s'alimenten de les fulles de les branques altes
                                                                  Zebres s'alimenten de les fulles de les branques baixes

Mussol i falcó           Praderies o bosc   Mussol s'alimenta de ratolins que caça de nit
                                                                    Falcó s'alimenta de ratolins que caça de dia

El nínxol ecològic d'un organisme és el resultat de l'adaptació a l'ambient en què viu.
Anem a veure exemples d'adaptacions dels éssers vius als diferents medis:

Adaptacions a ecosistemes terrestres:
- Humitat:

- Ambients molt humits —►molts estomes

Ambients secs —► pocs estomes i tancats
- Ambients humits —► fulles grosses
Ambients secs —► fulles petites i estretes
- Ambients humits —► arrels pertites
Ambients secs —► arrels fondes i extenses
- Tenir estructures per emmagatzemar aigua —► cactus amb espines
- Secs —► animals amb closques i cobertes impermeables

- Llum:

- Les palntes creixen en vertical per cercar la llum - fototropisme
Fulles amples com antenes
- Animals —► actius durant el dia per alimentar-se o per encalentir-se

Animals—► actius durant la nit per evitar la calor i per alimentar-se

- Temperatura:

- Poiquilotermes amb una temperatura semblant a la del medi —► letàrgia o enterrats
- Homeoterms capaços de regular la seva temperatura corporal —► greix, pèls i plomes, suor, tremolor

Adaptacions a ecosistemes aquàtics:
- Llum:

- Els organismes fotosintètics creixen en la zona fòtica - superficial. Presenten formes laminars per tal de captar més llum.
- Les algues tenen diferents pigments per poder captar la llum a diferents profunditats.

- Alguns animals de zones profundes són biolumniscents - produeixen llum.

- Moviments de l'aigua:

- Per poder viure en lloc en fortes corrents les algues es fixen al sòl
els animals tene formes arrodonides, es refugien o s'enterren.

- Densitat de l'aigua:

- Per poder desplaçar-se en l'aigua tenen forma hidrodinàmica, aletes i alguns bufeta natatòria per controlar la flotabilitat.

5. L'alimentació dels éssers vius en els ecosistemes

Per dur a terme les funcions vitals (nutrició, relació i reproducció) tots els éssers vius necessiten energia, que obtenen dels nutrients dels aliments.
Aliments —► Nutrients —► Energia per viure

Els éssers vius es poden classificar segons la manera com obtenen aquests aliments en:
- Productors
- Consumidors
- Descomponedors

5.1 Productors

Tenen nutrició autòtrofa. Els productors no ingereixen matèria orgànica sinó que ells mateixos la fabriquen a partir de substàncies inorgàniques mitjançant un procés anomenat fotosíntesi.
La matèria orgànica que fabriquen és utilitzada pels consumidors.

Sol
Diòxid de carboni + Aigua + Sals minerals — — — — —►Glucosa (matèria orgànica) + Oxígen

5.2 Consumidors

Tenen nutrició heteròtrofa. Els consumidors s'alimenten d'altres éssers vius.
Poden ser:
- Primaris: herbívors, s'alimenten de vegetals - productors
- Secundaris: carnívors i s'alimenten d'herbívors. Alguns són omnívors: inclouen vegetals en la dieta.
- Terciaris: carnívors i s'alimenten d'herbívors i d'altres carnívors.

5.3 Descomponedors

Els descomponedors transformen la matèria orgànica morta (restes d'èssers vius o excrements) en matèria inorgànica (diòxid de carboni, aigua i sals minerals), que pot tornar a ser utilitzada pels productors.

Matèria orgànica morta — — — —► Descomponedors — — — —► Matèria inorgànica ► |

productors Fongs i bacteris |
| consumidors |

|   excrements                                                                                                                        |
|                                                                                                                                                 |
|— — — —— — — —— — — —— — — <—— —    —— — — —— — — —— — — |

6. Representacions de l'alimentació dels éssers vius en els ecosistemes

Les relacions d'alimentació entre els éssers vius d'un ecosistema es poden representar de dues maneres:

Relacions tròfiques
Piràmides tròfiques

6.1 Relacions tròfiques

Les relacions tròfiques són les relacions que s'estableixen entre els éssers vius que s'alimenten els uns dels altres.
Aquestes relacions es poden representar en forma de:

- Cadenes tròfiques: un seguit d'organismes que cada un és aliment del següent (és una cadena formada per baules interrelacionades entre elles)

herba —► llagost —► ratolí —► serp —► àguila

- Xarxes tròfiques: una xarxa tròfica és el conjunt de cadenes tròfiques d'un ecosistema.

6.2 Piràmides tròfiques

Una piràmide tròfica és una manera de representar gràficament la variació que hi ha entre els diferents nivells tròfics segons una característica determinada (nombre d'individus, biomassa de cada nivell tròfic, energia de cada nivell tròfic).

6.2.1 Representació de les piràmides

- Les piràmides són pisos superposats.
- La base es correspon als organismes productors, el segon pis correspon als consumidors primaris, el tercer pis correspon als consumidors secundaris,...
- Tots els pisos tenen la mateixa alçada.
- L'amplada del pis és proporcional al valor que representa.

6.2.2 Tipus de piràmides tròfiques

- Piràmides de nombres

- Cada pis representa el nombre d'individus que hi ha a cada nivell tròfic per unitat de superfície o per unitat de volum de l'ecosistema.
- No es té en compte la mida de l'organisme (un elefant i un llagost conten igual perquè són consumidors primaris).
- Poden ser nornals o invertides.

- Piràmides de biomassa

- Biomassa: quantitat de matèria orgànica de què està formada un individu, un nivell tròfic o un ecosistema. La biomassa es mesura en grams o en kilograms de matèria orgànica seca.
- Cada pis representa la biomassa de cada nivell tròfic per unitat de superfície o per unitat de volum de l'ecosistema.
- Poden ser normals o invertides.

- Piràmides d'energia

- Cada pis representa l'energia emmagatzemada en un nivell tròfic en un temps determinat.
- Només poden ser normals.

7. La matèria i l'energia en els ecosistemes.

La matèria i l'energia es transmeten en els ecosistemes a través de les relacions alimentàries (relacions tròfiques: productors –► consumidors 1r , 2n, 3r –► descomponedors).

7.1 Flux d'energia

- L'energia entra a l'ecosistema com a energia lluminosa (Sol).
- Els organismes fotosintètics - autòtrofs transformen l'energia lluminosa en energia química (matèria orgànica)
- L'energia química dels productors és aprofitada ,en part, pels consumidors primaris. Part és perd en forma de calor en la respiració cel·lular.
- L'energia química dels consumidors primaris és aprofitada ,en part, pels consumidors secundaris. Part és perd en forma de calor en la respiració cel·lular.
- L'energia química dels consumidors secundaris és aprofitada ,en part, pels consumidors terciaris. Part és perd en forma de calor en la respiració cel·lular.

Aproximadament, el 10% de l'energia d'un nivell queda a disposició de l'altre nivell.

7.2 Cicle de la matèria

La matèria es recicla i no es perd. La matèria circula per l'ecosistema de forma cíclica.

- Els organismes productors fabriquen matèria orgànica a partir de matèria inorgànica.
- La matèria orgànica dels productors es consumida - menjada pels consumidors.
- La matèria orgànica dels consumidors primaris es consumida - menjada pels consumidors secundaris.
- La matèria orgànica dels consumidors secundaris es consumida - menjada pels consumidors terciaris.
- Quan es moren els productors i consumidors 1r, 2n, 3r els descomponedors transformen aquesta matèria orgànica morta en matèria inorgànica que torna a estar a disposició dels productors.

8. Relacions biòtiques. Relacions entre organismes vius.

Els organismes vius d'un ecosistema no viuen aïllats, sinó que es relacionen els uns amb els altres.
Les relacions poden ser intra especígfiques o interespecífiques.

8.1 Relacions intraespecífiques

Són les relacions que s'estableixen entre organismes de la mateixa espècie. Aquestes relacions poden ser positives i per tant millorar la supèrvivència de l'espècie o negatives ser perjudicials per alguns dels individus de l'espècie.

Tipus de relacions intraespecífiques:

- Associacions gregàries: conjunt d'individus, no necessàriament emperentats, que viuen junts i així obtenen un benefici (defensa, recerca d'aliment, migracions.

Ex: estol d'ocells, banc de peixos.

- Associacacions colonials: conjunt d'individus que es mantenen units i que provenen d'un mateix progenitor.

Ex: coralls.

- Associacions socials: conjunt d'individus jerarquitzats entre si i amb distribució de treball. Els individus de cada estament solen presentar diferències fisiològiques i anatòmiques.

Ex: abelles, formigues.

- Associacions familiars:conjunt d'individus emperentats entre si que tenen com a finalitat la procreació, la protecció o la recerca d'aliment

Ex: famílies de lèmurs
famílies matriarcals lleones
famílies patriarcals elefants

- Competència: dos organismes de la mateixa espècie rivalitzen per algun recurs (aliment, parella, territori,...)

Ex: dos pins competeixen per la llum i per la'iment, dos mascles de cèrvol rivalitzen per escollir primer parella.

8.2 Relacions interespecífiques

Són les relacions que s'estableixen entre organismes de diferent espècie. Aquestes relacions poden ser positives o negatives.

Tipus de relacions interespecífiques:

- Mutualisme (+/+): dos o més individus de diferent espècie s'Associen i en resulten beneficiats. Si la relació de dependència és molt forta i s'allarga durant moltes generacions i els organsimes ja no poden viure seperadament, la relació s'anomena de simbiosi.

Ex: mutualisme - bou i esplugabou.
Simbiosi - líquen.

- Comensalisme (+/0): un individu - comensal s'alimenta de les restes de mejar o productes alliberats per un altre organisme, al qual li és indiferent.

Ex: escarabats que s'alimenten dels excrements d'altres animals.

- Inquilinisme (+/0): un individu - inquilí es refugia en el cos o en algun resta d'un altre éssers viu sensen rejudicar-lo.

Ex: crac ermità que viu dins una closca buida d'un caragol.

- Competència (-/-): individus de diferent espècie rivalitzen per un recurs (aliment, territori).

Ex: lleons i hienes rivalitzen per la mateixex preses del ecosistema on viuen.

- Parasitisme (+ paràsit/ - hoste): un individu - paràsit viu a costa d'un altre - hoste que en surt perjudicat, però sense causar-li la mort.

Ex: paparra i ca.

- Depredador - presa (+ depredador/ - presa): un individu - depredador mata i consumeix totalment o parcialment un altre individu - presa per alimentar-se.

Ex: lleopard - gasela, linx - llebre.

Sistema depredador - presa: linx - llebre

Si es representa gràficament el nomvbre d'individus de dues espècies, on una és el depredador - linx i l'altra la presa - llebre, s'observen les fluctuacions en què un augment del nombre de preses comporta un increment de depredadors, ja que disposen de més aliment. Aquest augment del nombre de depredadors provoca una disminució en el nombre de preses, i a continuació, com a conseqüència, la falta d'aliment ocasiona la disminució en el nombre de depredadors, i així successivament.

8.3 L'autoregulació de les poblacions.

- Si representam en una gràfica el nombre d'individus d'una població en funció del temps, per un medi sensen limitacions, s'obtendria una corba exponencial o corba en J.

- Si representam en una gràfica el nombre d'individus d'una població en funció del temps, per un medi natural o sigui amb limitacions de recursos i d'espai, s'obtendria una corba en forma de S.
K - capacitat de càrrega: nombre màxim d'individus d'una població que un medi pot sostenir en unes condicions determinades (aliment, espai). Les poblacions que esmantenen pròximes a la seva K - capacitat de àrrega es diu que es troben en equilibri.

Exemple: el crac americà
- Imagina que una espècie nova - invasora (crac americà) arriba a un ecosistema (riu) on no havia existit mai.
- Aquesta espècie no tindrà limitacions d'espai ni d'aliment i creixerà exponencialment - J.
- El nombre d'individus de cranc americà serà molt gran.
- Quan tingui limitacions d'espai, d'aliment, sorgiexin competidors, o depredadors naturals el nombre d'individus de cranc tendirà a estabilitzar-se.
- Creixement en S. Haurà arribat a la seva K - capacitat de càrrega per aquell riu. (El crans pot tenir diferents K segons el medi - riu on es trobi).

Geomorfologia

1. El relleu i els seus canvis
2. Processos fluviotorrencials
3. Modelatge Càrstic
4. Processos glacials
5. Processos marins
6. Processos eòlics
7. Processos biòtics
8. Processos antròpics

Geomorfologia en imatges

1. El relleu i els seus canvis

1.1. Relleu. Geomorfologia

- Processos geològics externs
- Processos geològics inters

- Teoria de tectònica de plaques
- Volcans

- Sismes

1.2 Processos geològics externs

- Agents

- L'aigua en els tres estats
- Vent

- Canvis de temperatura
- Gassos

- Éssers vius

- Gràcies a dues fonts energètiques:

- Radiació solar
- Gravetat i atracció gravitatòria Terra - Lluna

- Processos

- Meteorització
- Erosió

- Transport
- Sedimentació: diagènesi o litificació

- Factors condicionants: litològics, estructurals,...

Resultat: SISTEMES MORFOCLIMÀTICS

1.3. Meteorització

Meteorització física o mecànica

- Gelifracció o gelivació
- Termoclàstica - variacions de temepartura

- Holoclàstica
- Biofísica - per acció mecànica dels éssers vius

Meteorització química

- Dissolució
- Oxidació

- Carbonatació
- Hidratació

- Atac químic

1.4. Erosió, transport, sedimentació.

Erosió - agents:

- Vent
- Aigua

- Gel
- Partícules que arrosseguen agents (abrassió)

Transport - agents:

- Vent
- Aigua

- Gel

Sedimentació en conques sedimentàries

- Litificació o diagènesi

1.5. Factors condicionants del modelatge del relleu

- Factors litològics o tipus de roques

- Cohesió
- Permeabilitat
- Alterabilitat

- Factors estructurals

- Altura de la costa
- Pendents dels vessants

- Factors climàtics - el tipus de clima determinarà quin procés extern és dominant
- Factors antròpics - acció de l'home

2. Processos fluviotorrencials

L'aigua té poder erosionador i de transport de substàncies.
Aquestes substàncies o partícules poden anar:

- dissoltes (dimensions <)
- surant

- suspeses
- rodolant o saltant

- arrossegant-se (dimensions >)

Formes del relleu

- Aigües que circulen de manera ocasional.

- Circulen sense curs fix - aigües salvatges
- Discorren per reguerons o canals - aigües de torrentada

- Xaragalls o bandlands
- Barancs o salts

- Xemeneies de fades
- Torrents. Parts:

- Conca de recepció
- Canal de desguàs

- Con de dejecció

- Aigües que circulen de manera permanent i per un llit fix. Riu.

Tenen un cabal variable: hi ha èpoques de crescudes i estiatge. Hidrogrames
Parts:

- Curs alt: elevada velocitat de l'aigua, forta erosió i molt transport
Formes: vall fluvial V, escarpaments, gosrges, congost, cascades, ràpids, marmites de gegant.

- Curs mitjà: menor velocitat de l'aigua, menor erosió i poc transport
Formes: terrasses i planes al·luvials.

- Curs baix: mlt baixa velocitat de l'aigua, no hi ha erosió, perdomina la sedimentació al transport
Formes: meandres, deltes i estuaris.

3. Modelatge Càrstic

El nom provés de la regió del Karst (Eslovènia)
Modelatge per metrorització química - reacció de carbonatació

CaCO3 (roca calcària insoluble) + H2O + CO2 <=> Ca(CO3H)2 (bicarbonat soluble)

Formes del relleu

- Formes exocàrstiques

Dolines
Poljés

Lapiaz - rascler
Canyons

Paisatge ruïniforme
Zones d'infiltració

Surgències
Torres, travertins

Toves calcàries

- Formes endocàrstiques

Avencs
Galeries

Cavernes
Espeleotemes: estalactita, estalagmita, columna, bandera, gours

4. Processos glacials

El gel provoca una acció erosiva per efecte de l'abrassió glacial o per arrancada de materials.
Podem trobar dos tipus de glaceres:
- Alpines o de vall
- Casquest o inlandsis

Formes del relleu

- Formes d'erosió

Circ glacial - llac d'origen glacial
LLeguna - vall U
Horn
Roques moltonades
Arestes
Estries

- Formes de depòsit

Till
Morenes: lateral, central, de fons, terminals (roques til·lites)
Blocs erràtics

5. Processos marins

Mar i els seus moviment

- Ones produïdes pel vent (radiació solar)
- Marees - atracció gravitatòria (Lluna - Sol - Terra)

Plenamar, baixamar, marees vives i mortes

- Corrents marines

Superficials produïdes pels vents
Profundes com la cinta transportadora oceànica

Formes del relleu

- Formes d'erosió (abrassió marina)

Penya-segats
Plataforma d'abrassió

Arcs naturals
Illots

Farallons
Coves

- Formes de depòsits

Platges
Tòmbol

Barra d'arena o cordó litoral
Fletxa

Albufera
Maresmes

6. Processos eòlics

Vent —► Transport - deflació (reptació, saltació, suspensió) —► Erosió, abrasió o corrossió

Formes del relleu

- Formes d'erosió

Muntanyes illa
Reg - camps empedrats

Roques fungiformes o en bolet
Ventifactes

Alveòls

- Formes de depòsit

Erg - dunes

Barkhanes
Parabòliques

Transversals
Longitudinals

Loes

7. Processos biòtics

Per efecte dels éssers vius o de les seves restes
- Acció destructiva

Arrels vegetals - meteorització biofísica
Animals excavadors - meteorització biofísica

Restes - atac químic
Microorganismes descomponedors - atac químic

Trepig - meteorització biofísica

- Acció constructiva

Esculls de corall
Depòsits dee guano

Roques sedimentàries

8. Processos antròpics

Per efecte dels éssers humans

Urbanització del territori
Vies de comunicació
Aqüeductes, canals, trasvassaments, preses, pantans
Ports
Cultius, hivernacles
Mineria
Modificacions del curs del rius
Platges artificials
Destrucció penya - segats
Deforestació
Canvi climàtic

3 ESO LOMCE: Ciències de la Naturalesa

1. Els nivells d'organització

2. La cèl·lula

2.1. Teoria cel·lular

2.2. Les cèl·lules: tipus, nombre, forma i mida

3. Estructura de les cèl·lules humanes

3.1 Nucli

3.2 Citoplasma

3.3 Orgànuls cel·lulars

3.4 Membrana cel·lular

4. Els teixits

5. Òrgans

6. Sistemes

7. Aparells

Per saber més i entendre millor

Lectura: Els nivells d'organització

L'especialització cel·lular - la diferenciació

1. Aparells implicats en la nutrició 2. L'aparell digestiu 3. Anatomia de l'aparell digestiu 4. Funció digestiva 5. Malalties de l'aparell digestiu - Per saber més i entendre millor - Multimèdia

1. Aparells implicats en la nutrició

2. L'aparell digestiu

3. Anatomia de l'aparell digestiu

3.2 Glàndules digestives

4. Funció digestiva

4.1. Ingestió

4.2. Digestió

5. Malalties de l'aparell digestiu

Per saber més i entendre millor

1. Aliments i nutrients. 2. Nutrients: tipus. 3. Aliments: tipus. 4. Necessitats energètiques de l'èsser humà. Dieta sana i equilibrada. 5. Conservació i la manipulació dels aliments. 6. Malalties. - Per saber més i entendre millor. - Multimèdia.

1. Aliments i nutrients

2. Nutrients: tipus

3. Aliments: tipus

3.1 Classificació dels aliments

3.2 Energia dels aliments

4. Necessitats energètiques de l'èsser humà. Dieta sana i equilibrada.

5. Conservació i la manipulació dels aliments.

6. Malalties

1. Aparells implicats en la nutrició. 2. La respiració cel·lular. 3. L'aparell respiratori. 4. Anatomia de l'aparell respiratori. 5. Funció respiratòria: la ventilació pulmonar i l'intercanvi de gasos. 6. Malaties de l'aparell respiratori. - Per saber més i entendre millor. - Multimèdia.

1. Aparells implicats en la nutrició

2. Respiració cel·lular

3. L'aparell respiratori

4. Anatomia de l'aparell respiratori

5. Funció respiratòria: la ventilació pulmonar i l'intercanvi de gasos.

5.1 La ventilació pulmonar

5.2 L'intercanvi de gasos

6. Malalties de l'aparell respiratori

1. Aparells implicats en la nutrició. 2. El medi intern. 3. Líquid intersticial. 4. Sistema circulatori sanguini. 4.1 Vasos sanguinis. 4.2 Sang. 4.3 Cor. 5. Sistema circulatori limfàtic. 6. Malalties de l'aparell circulatori. - Per saber més i entendre millor. - Multimèdia.

1. Aparells implicats en la nutrició

2. El medi intern

3. Líquid intersticial

4. Sistema circulatori sanguini

4.1 Vasos sanguinis

4.1.1 Artèries

4.1.2 Venes

4.1.3 Capil·lars

4.2 Sang

4.3 Cor

5. Sistema circulatori limfàtic

6. Malalties del sistema circulatori

1. Aparells implicats en la nutrició. 2. L'excreció. 3. Anatomia de l'aparell urinari. 3.1 Nefrona 4. Funcionament de l'aparell urinari. 5. Malalties de l'aparell urinari. - Per saber més i entendre millor. - Multimèdia.

1. Aparells implicats en la nutrició

2. L'excreció

3. Anatomia de l'aparell urinari.

3.1 Nefrona

4. Funcionament de l'aparell urinari

5. Malalties de l'aparell excretor

1. Funció de relació i coordinació.

2. Components del sistema nerviós.

2.1 Neurones i cèl·lules de la glia

2.2 Sistema nerviós central SNC

2.3 Sistema nerviós perifèric SNP

2.3.1 Sistema nerviós somàtic

2.3.2 Sistema nerviós autònom o vegetatiu

3. Transtors del sistema nerviós.

4. Drogues i addicció

8. Funció de relació. Sistema hormonal o endocrí.

1. Funció de relació i coordinació. 2. Hormones i glàndules. 3. Control de la producció hormonal. 4. Malalties del sistema hormonal. - Per saber més i entendre millor. - Multimèdia.

1. Funció de relació i coordinació.

2. Hormones i glàndules

3. Control de la producció hormonal

4. Malalties del sistema hormonal

1. Aparells implicats en la nutrició
2. L'aparell digestiu
3. Anatomia de l'aparell digestiu
4. Funció digestiva
5. Malalties de l'aparell digestiu
- Per saber més i entendre millor
- Multimèdia

1. Aliments i nutrients.
2. Nutrients: tipus.
3. Aliments: tipus.
4. Necessitats energètiques de l'èsser humà. Dieta sana i equilibrada.
5. Conservació i la manipulació dels aliments.
6. Malalties.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Aparells implicats en la nutrició.
2. La respiració cel·lular.
3. L'aparell respiratori.
4. Anatomia de l'aparell respiratori.
5. Funció respiratòria: la ventilació pulmonar i l'intercanvi de gasos.
6. Malaties de l'aparell respiratori.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Aparells implicats en la nutrició.
2. El medi intern.
3. Líquid intersticial.
4. Sistema circulatori sanguini.
4.1 Vasos sanguinis.
4.2 Sang.
4.3 Cor.
5. Sistema circulatori limfàtic.
6. Malalties de l'aparell circulatori.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Aparells implicats en la nutrició.
2. L'excreció.
3. Anatomia de l'aparell urinari.
3.1 Nefrona
4. Funcionament de l'aparell urinari.
5. Malalties de l'aparell urinari.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Funció de relació i coordinació.
2. Hormones i glàndules.
3. Control de la producció hormonal.
4. Malalties del sistema hormonal.
- Per saber més i entendre millor.
- Multimèdia.

1. Receptors sensorials
2. L'olfacte
3. El gust
4. El tacte
5. L'oïda i l'equilibri
6. La vista

1. Aparell locomotor: parts i funcions
2. Sistema esquelètic
2.1 Ossos
2.2 Articulacions
2.3 Lligaments
3. Sistema muscular

1. Salut i malaltia
2. Transmissió de malalties infeccioses
3. Sistema immunitari
4. Respostes del SI
5. Prevenció
6. Tractament de malalties infeccioses
7. Malalties no infeccioses

1. El relleu i els seus canvis
2. Processos fluviotorrencials
3. Modelatge Càrstic
4. Processos glacials
5. Processos marins
6. Processos eòlics
7. Processos biòtics
8. Processos antròpics